HUC EL LLOP (continued 2)

Els metges que s'han ocupat de l'alienació mental saben que les bogeries periòdiques no són pas rares; que les unes es manifesten manta vegada durant l'any: en primavera, a la tardor, a l'hivern, i que les altres no es mostren sinó una sola vegada. Conec a Friburg una senyora d'edat que fa trenta anys que ella mateixa pressent el retorn del seu deliri: va i es presenta al manicomi. La tanquen. Allà, la dissortada veu reproduir-se cada nit les escenes esgarrifoses de les quals va ser testimoni a la seva jovenesa: tremola sota la mà del borreu, l'amara la sang de les víctimes, fa uns gemecs que parteixen les pedres. Al cap d'algunes setmanes, els accesos esdevenen menys freqüents. Al capdavall li retornen la seva llibertat, segurs de veure-la tornar l'any següent.

-El comte de Nideck es troba en una situació anàlega- em deia; -lligams inconeguts de tot-hom l'uneixen evidentment a la Pesta Negre. Qui sab? Aquesta dona ha estat jove… devia haver estat bella.

I la meva imaginació, un cop aventurada per aquest camí, conjuminava tota una novel·la, però tenia esment de no dir-ne res a ningú. Sperver no m'hauria mai perdonat que hagués cregut al seu senyor capaç d'haver tingut relacions amb la vella; i pel que feia a la senyoreta Odila, la sola paraula de bogeria hauria bastat per a dar-li un cop terrible.

La pobre donzella era ben desgraciada. La seva negativa de casar-se havia irritat en tanta de manera el comte que ell suportava difícilment la presència d'ella; li feia retret, amargament, de la seva desobediència i parlava qui-sab-lo de la ingratitud dels fills. Devegades crisis violents i tot seguien a les visites d'Odila. Les coses van aribar a tal extrem, que vaig creure'm obligat a intervenir. Vaig esperar un dia la comtessa a l'avantcambra i vaig suplicar-li que renunciés a vetllar el comte, però en això presentà, contra la meva esperança, una inexplicable resistència. A desgrat de totes les meves observacions, volgué continuar vetllant el seu pare així com ho havia fet fins a aquell dia.

-És el meu deure- va dir amb veu ferma, -i no hi hauria cosa al món que me'n dispensés.

-Senyora- vaig respondre-li tot posant-me davant la porta del malalt, -la professió mèdica també n'imposa, de deures, i, per cruels que puguin ésser, un hom com cal no té més remei que complir-los: la vostra presència mata el comte.

Tota la vida em recordaré de com s'alteraren sobtadament el trets d'Odila.

En dir jo aquelles paraules, va semblar que tota la seva sang refluïa envers el cor; va esdevenir blanca com un marbre, i sos ulls blaus, tan grans, mirant els meus de fit a fit, hom diria que volien llegir en el fons de la meva ànima.

-És possible?…- barbotejà. -Me'n responeu amb la vostra honor… ¿és veritat, senyor?…

-Sí, senyora, amb la meva honor…

Va haver-hi un breu silenci. Després, amb veu ofegada, va dir:

-Està bé, que es compleixi la voluntat de Déu!

I decantant el cap es va retirar.

A l'endemà d'aquesta escena, cap a les vuit del matí, em passejava per la torre d'Huc, tot pensant en la malaltia del comte, el terme de la qual no prevèia, i en la meva clientela de Friburg, que estava en perill de perdre per la meva absència massa llarga, quan tres cops discrets, tustats a la porta, vingueren a arrencar-me d'aquests tristos pensaments.

-Entreu.

La porta es va obrir i Maria Lagoutte aparegué al llinder tot fent-me una profunda reverència.

L'arribada de la bona dona em contrariava molt; anava a pregar-li que em deixés tot sol, però l'expressió consirosa de la seva fesomia em va sorpendre. S'havia tirat damunt l'espatlla un gran xal vermell i verd; baixava el cap tot apretant-se els llavis, i el que em va estranyar més és que un cop entrada va obrir de bell nou la porta per a assegurar-se que ningú no l'havia seguida.

-¿Què voldrà?- pensava dintre meu. -¿Què cosa signifiquen aquestes precaucions?

Jo estava intrigat.

-Senyor doctor- digué al capdevall la bona dona tot avançant cap a mi, -us demano perdó de molestar-vos tant de matí, però tinc quelcom de seriós a fer-vos saber.

-Parleu, senyora, ¿què cosa és?

-És cosa del comte.

-Ah!

-Sí senyor. Sabeu, sens dubte que sóc jo qui l'he vetllat la nit darrera.

-Talment. Preneu-vos la pena de seure.

Ella va asseure's al meu davant, dins una gran cadira de braços de cuiro, i jo vaig reparar amb astorament el caràcter enèrgic d'aquella testa, que m'havia semblat grotesca el vespre de la meva arribada al castell.

-Senyor doctor.- afegí ella, després d'un instant de silenci, tot clavant en mi sos ullassos negres, -cal que us digui primer que tot, que no sóc pas dona temorenca; he vist tantes de coses a la meva vida, i tan esglaioses que ja no hi ha res que m'espalmi; quan hom ha passat per Marengo, Austerlitz i Moscou, per a arribar a Nideck, hom ha deixat la por pel camí.

-Us crec, senyora.

-No ho dic pas per cap gloriejament, sinó per fer-vos compendre ben bé que no sóc una llunàtica i que hom pot refiar-se de mi quan dic: «he vist tal cosa».

-Què diable m'innovarà?- vaig demanar-me.

-Doncs bé!- continuà la bona dona, -ahir vespre, entre les nou i les deu, quan anava a colgar-me al llit. Offenloch va entrar i em va dir: -Maria, cal vetllar el comte.- De cop i volta, la cosa em va estranyar. -I ara! vetllar el comte? No el vetlla la senyoreta mateixa? -No, la senyoreta està malalta. Cal que tu la substitueixis. -Malalta!… pobrissona criatura! N'estava segura que aquest trasbals acabaria així!- Li he dit a centes de vegades, senyor, però què hi voleu fer-hi? Quan hom és jove, hom no dubta mai de res, i després, ell és el seu pare! En fi jo que prenc la meva mitja, dic bona nit a Tobies i me'n vaig cap a la cambra de missenyor. Sperver, que m'hi esperava va colgar-se al llit. Bé! ja estic sola.

Aquí la bona dona va fer una pausa, després va aspirar lentament un pessic de tabac i va semblar que es recollís. Jo m'havia posat d'allò més atent.

-Era per allà a dos quarts d'onze- va continuar ella; -jo treballava a prop del llit, i de tant en tant aixecava la cortina per a veure què feia el comte: no es bellugava; tenia el son dolç com una criatura. Tot va anar bé fins a les onze. Aleshores, vaig sentir-me fatigada. Quan hom és a la vellesa, senyor doctor, per més que hom faci, hom cau a desgrat seu, i, altrament, no em malfiava de res; em deia: -Dormirà d'una tirada fins al dia.- Cap a mitja nit, el vent es va aturar; els finestratges que s'estremien van emmudir. Jo que m'aixeco per veure una mica el que passava a la part de fora. La nit era negre com una ampolla de tinta. Finalment, vaig tornar a instal·lar-me a la meva cadira de braços; miro altra vegada al malalt, i veig que no ha canviat de posició, i agafo de bell nou la mitja; però al cap d'alguns instants m'adormo… m'adormo… però allò que se'n diu ben dormida! La meva cadira de braços era tendra com un plomissol; la cambra era calenta… Què hi voleu fer?… Dormia feia gairebé una hora, quan una rauxada d'aire va despertar-me tota sobresaltada. Obro els ulls, i ¿quina en veig? La gran finestra del mig oberta, els cortinatges retirats i el comte en camisa, dret damunt aquella finestra!

-El comte!

-Sí.

-És impossible… amb prou feines es pot moure!

-No dic pas que no, però l'he vist així com us veig: tenia un atxa a la mà; la nit era ombrívola i l'aire tan tranquil que la flama de l'atxa romania tota dreta.

Vaig mirar María Anna amb un aire tot astorat.

-A les primeries- reprengué ella després d'un instant de silenci, -això de veure aquell home, amb les cames nues, en una posició com aquella, va causar-me un trontoll… un trontoll! Vui cridar… però tot seguit em dic: Potser és somnàmbul! Si crides… es desperta,… cau… està perdut…- Bé, jo que callo i miro, amb uns ulls!… Ja us ho podeu pensar!… I veu's aquí que ell aixeca l'atxa lentament, després la baixa… torna a aixecar-la i a baixar-la, en fi, ho repeteix tres vegades com un home que fa un senyal; tot seguit tira l'atxa als baluards, tanca la finestra, estira els cortinatges, passa davant meu sense veure'm i es colga barbotejant Déu sab què.

-N'esteu ben segura d'haver vist això, senyora?

-Si n'estic segura!…

-És estrany!

-Sí, massa que ho sé; però ¿què voleu que us digui? És com us dic! Ah! En nom de Deu! en el primer moment la cosa em va regirar…, després, en tornar-lo a veure colgat en el seu llit, amb les mans sobre el pit, com si res no hagués passat, jo que m'he dit: -Maria Anna, suara has tingut un pesombre, altra cosa no és possible,- i m'he acostat a la finestra, però l'atxa encara cremava, havia caigut dins un clap de brossa, una mica a l'esquerra de la tercera portella: hom la veia resplandir com una guspira, no hi havia manera de negar-ho.

Maria Lagoutte em va mirar alguns segons en silenci.

-Ja podeu pensar, senyor, que d'aquell moment endavant ja no he tingut més son en tota la nit. L'alarma em feia estar amatent, a cada punt creia sentir alguna cosa darrera la meva cadira de braços. No era pas l'esglai, però ¿què voleu fer-hi? estava inquieta, allò m'enguniava! Aquest matí, a trenc de dia, he corregut a despertar Offenloch i l'he fet anar vora el comte. Tot passant pel corredor, he vist que la primera atxa a mà dreta no era a la seva anella: he davallat i l'he trobada prop del senderol del Schwartz-Wald; veieu, és aquesta.

I la bona dona es va treure de sota el devantal un cap d'atxa que va dipositar damunt la taula.

Jo estava com a llampat.

¿De quina manera aquell home, que jo havia vist el dia abans tan feble, tan extenuat, havia pogut alçar-se, caminar, obrir i tornar a tancar una finestra feixuga? ¿Què volia dir aquell senyal en el cor de la nit?

Amb els ulls oberts de bat a bat, jo diria que em trobava en aquella escena estranya, misteriosa, i mon pensament es transportava, no pas a gratscient, envers la Pesta Negra. Al capdavall vaig despertar-me d'aquesta contemplació interior, i vaig veure que Maria Lagoutte s'havia aixecat i es disposava a eixir.

-Senyora,- vaig dir-li tot acompanyant-la, -heu fet molt bé d'avisarme i us en regracio. ¿No n'heu dit pas res a ningú d'aquesta aventura?

-A ningú, senyor. Aquestes coses no es diuen sinó al capellà i al metge.

-Vaja, veig que sou una persona ardida.

Aquestes paraules es bescanviaven en el llindar de la torre. En aquell moment Sperver aparegué el fons de la galeria seguit de son amic Sebalt.

-Ei! Fritz!- va cridar, tot travessant la cortina de muralla, -galants coses t'innovaré!

-Vaja… bé!- vaig dir-me, -encara més coses… Decididament el diable es fica en els nostres afers!

Maria Lagoutte havia desaparegut. El picador i el seu camarada entraren torre endins.

VIII

La cara de Sperver expressava una irritació continguda, la de Sebalt una amarga ironia. Aquell digne monter, que havia colpit la meva atenció el vespre de la meva arribada al Nideck amb la seva actitud melangiosa, era magre i sec, com un brocat vell; portava el gec de caça, apretat damunt les anques pel cinyell, d'on penjava el coltell de mànec de banya, altes polaines de cuiro li pujaven al damunt dels genolls, duia la trompa creuada a l'espatlla, i la conca sota el braç. Anava cofat d'un feltre d'amples ales, amb la ploma d'agró coronat fermada amb son coronet; i son perfil, que acabava en una barbeta rogenca, recordava el del cabirol.

-Sí- afegí Sperver, -t'innovaré galants coses.

Va tirar-se damunt una cadira tot agafant-se el cap entre les mans, amb un aire desesperat, mentres que Sebalt es passava tranquilament la trompa per damunt del cap, i la deixava damunt la taula.

-Bé doncs, Sebalt,- exclamà Gedeon -parla d'una vegada.

Després, tot mirant-me, va afegir:

-La bruixa roda pels voltants del castell.

Aquesta nova m'hauria estat perfectament indiferent abans de la confidència de Maria Lagoutte, però aleshores, em va colpir. Hi havia lligams, fossin els que fossin, entre el senyor del Nideck i la vella; i d'aquests lligams, jo n'ignorava la naturalesa. Em calia, a qualsevol preu, de conèixer-los.

-Un instant, senyors, un instant- vaig dir a Sperver i al monter amic seu; -abans que tot, voldria saber d'on ve la Pesta Negra.

Sperver em va mirar, tot esverat.

-Oh!- va fer, -Déu ho sab!

-Bé! ¿a quina època precisa arriba a l'envista del Nideck?

-Ja t'ho he dit: vuit dies abans de Nadal, cada any.

-I quan de temps hi roman?

-De quinze dies a tres setmanes.

-I abans un hom no la veu, ni que sigui de pas, ni en acabat tampoc?

-No.

-Aleshores, cal absolutament apoderar-se'n!- vaig exclamar; -això no és natural. Cal saber que cosa vol, què cosa és, d'on vé.

-Apoderar-se'n!- va fer el monter amb un estrany somriure -apoderar-se'n!

I va moure el cap amb aire melangiós.

-Mon pobre Fritz- digué Sperver, -el teu consell és bo, ben segur, però és més fàcil de dir que de complir. Si hom gosés de trametre-li una bala, aleshores, prou, hom podria acostar-s'hi de tant en tant, i prou a la vora, però el comte s'hi oposa; i pel que fa a agafar-la altrament…; com si volguessis agafar un cabirol per la cua! Escolta el que dirà Sebalt, i ja veuràs!

El monter assegut al caire de la taula, amb les llargues cames creuades, va mirar-me i va dir:

-Aquest matí, tot davallant de l'Altenberg, seguia el camí ensotat del Nideck. La neu hi era espadada damunt les vores… Jo caminava sense pensar en res quan un rastre va atreure mos ulls: era pregon, i agafava el camí de baix; havia calgut de baixar el talús, i després tornar a pujar a l'esquerra. No era ni el respallet de la llebre, que no s'enfonza, ni la forquilla del senglar, ni el trèvol del llop: era un clot pregon, un forat de bo de bo. Jo que m'aturo… trec noses per a veure el fons de la pista, i topo amb el rastre de la Pesta Negra!

-N'esteu ben segur?

-¿Cóm s'entén, si n'estic segur? Conec el peu de la vella millor que la seva cara, perquè jo, senyor, tinc sempre els ulls a terra, i reconec la gent, pel rastre que deixen… I després, que fins i tot una criatura no s'hi enganyaria.

-Doncs ¿què cosa té aquest peu que el fa tan especialment assenyalat?

-És tan petit que cabria dins una mà, ben fet, amb el taló una mica llarg, el contorn precís, el dit gros molt acostat als altres dits, que estan apretats com en un tapí. ¡És un peu verament admirable! Jo senyor, fa vint anys que me n'hauria enamorat d'aquell peu. Cada vegada que el trobo, em fa una impressió!… ¡Déu meu, és possible que un peu tan bonic sigui el de la Pesta Negra!

I el brau minyó, tot junyint les mans, es posà a mirar les lloses amb un aire melancòlic.

-I bé! ¿què més, Sebalt?- digué Sperver amb una mica d'impaciència.

-Ah! és veritat. Reconec, doncs, aquell rastre, i em poso tot seguit en camí per a seguir-lo. Tenia l'esperança d'atrapar la vella al cau, però ja veureu el camí que m'ha fet fer. Jo que m'enfilo damunt el talús del camí, a dos trets de carrabina del Nideck; davallo la costa, tot tenint sempre la pista a mà dreta: ella passava ran de la vorera del Rheethal. De cop i volta, la pista salta la fossa del bosc. Bé, jo que l'he seguit; però vet-aquí que mirant per atzar una mica a mà esquerra, jo que destrio un altre rastre, que havia seguit la Pesta Negra. Jo que m'aturo… ¿Havia estat Sperver, o bé Kasper Trumpf… o bé un altre? Jo que m'acosto, i figureu-vos la meva estranyesa; no era de ningú de la contrada! Conec tots els peus del Schwartz-Wald, de Friburg al Nideck. Aquell peu no s'assemblava pas als nostres. Devia venir de lluny. La bota,—perquè era una mena de bota elàstica i fina, amb esperons que deixaven una ratlleta al darrera,—la bota en lloc d'ésser rodona a l'extrem era quadrada; la sola, estreta i sense claus es doblegava a cada passa. La passa, ràpida i curta, només podia ésser que la d'un home de vint a vinticinc anys. Vaig reparar les costures de la canya d'una llambregada; mai n'he vist de tan ben feta.

-Qui podia ésser?

Sebalt aixecà les espatlles, separà les mans i callà.

-¿Qui pot tenir interès a seguir la vella?- vaig demanar tot adreçant-me a Sperver.

-Ah!- va fer amb un aire desesperat, -només el diable podria dir-ho.

Vam romandre consirosos per alguns instants.

-Jo que torno a agafar la pista- continuà finalment Sebalt; -tornava a pujar per l'altra banda, per l'alterositat del avets; després feia una torta al volt de la Roca-Fesa. Jo em deia dintre meu: -Oh, Pesta xaruga, si hi hagués gaire caça de la teva mena, l'ofici de caçador no seria pas comportable: valdria més treballar com un negre!- Vet aquí que arribem, les dues pistes i jo al cim de tot del Schneeberg. En aquest indret, el vent hi havia bufat de valent; la neu em pujava fins a les cuixes. És igual, calia que jo passés! Jo que arribo damunt les vores del torrent del Steinbach. I cap més rastre de la Pesta! Jo que m'aturo i veig que després de trepitjar a mà dreta i a mà esquerra, les botes del senyor han acabat per anar-se'n envers Tiefenbach: mal senyal. Jo que miro a l'altra banda del torrent: no res! La vella berganta havia pujat o baixat pel riu, passant per l'aigua per no deixar pista. ¿A on calia anar? A mà dreta o mà esquerra? Per ma fe! en la incertesa, me n'he tornat al Nideck.

-T'has oblidat de parlar del seu desdejuni- digué Sperver.

-Ah! és veritat, senyor. Al peu de la Roca-Fesa, he vist que hi havia foc… l'indret era tot negre. Hi he posat la mà al damunt pensant que fóra calent encara, la qual cosa m'hauria provat que la Pesta no havia fet gaire camí. Però era fred com el glaç. He reparat molt a la vora d'allí un llaç rapisser parat entre la brossa.

-Un llaç rapisser?

-Sí, sembla que la vella en sap de posar paranys. Una llebra s'hi havia agafat; hom encara en veia l'empremta damunt la neu, tota estirada. La bruixa havia encès foc per a coure-la: n'havia fet bella festa!

-Quan penso- exclamà Sperver furiós, dant un cop de puny a la taula, -quan penso que aquesta vella brètola menja vianda, mentre que en els nostres poblets, tanta de gent honrada es nodreix de trumfes! Això és el que em regira, Fritz… Ah! si jo l'atrapés!…

Pero no va tenir temps d'expressar el seu pensament; va esblaimar-se i tots tres romanguérem immòvils, mirant-nos l'un a l'altre bocabadats.

Un crit, aquell crit del llop, tan llòbreg en les diades fredes de l'hivern, aquell crit que cal sentir per a compendre tot ço que el plany de les bèsties salvatgines té de colpidor i de sinistre, ressonava prop de nosaltres! Pujava l'espiral de la nostra escala, com si aquella bèstia hagués estat al llindar,de la torre!

Hom ha parlat tot sovint dels braolaments del lleó que rondina, de nit, en la immensitat del desert; però si l'Africa roent, calcinada, plena de pedreny, té la seva veuassa tremolenca com la distant rodolada del llamp, les vastes planes nevades del Nord tenen també llur veu estranya, escaient a aquest fatídic escenari de l'hivern, on tot s'endormisca, on ni una fulla no brunz: i aquesta veu, és l'udolar del llop!

Tot just s'havia deixat sentir el paroxisme llòbreg d'aquella veu, una altra veu formidable, la de seixanta gossos hi responia en els baluards del Nideck. Tota la gossada s'engegava a l'hora: els feixucs bordaments dels flairadors, els clapits cuitosos dels spitz, els lladrucs cridaners dels cans espanyols, la veu melangiosa dels bassets que ploren, tot es confonia amb els dringaments de les cadenes, les estrebades dels gossals trontollats de ràbia; i, dominant-ho tot, l'udol continu, monòton del llop dominava sempre: n'era el cant d'aqueix concert infernal!

Sperver va botar del seu lloc, corregué cap a la plataforma i tot enfonzant la mirada al peu de la torre, va dir:

-No hi hauria pas caigut un llop, als fossats?

Però l'udol venia de la part de dins.

Aleshores, tot girant-se al nostre costat, exclamà:

-Fritz!… Sebalt!… veniu!…

Vam baixar els graons de quatre en quatre i vam entrar dins la sala d'armes. Allà no vam sentir altra cosa que el llop udolant sota les voltes sonores; la remota cridòria de la gossada esdevenia panteixant; els gossos s'enronquien de ràbia, llurs cadenes s'entrellaçaven, s'escanyaven potser.

Sperver es tragué el coltell de caça, Sebalt va fer el mateix; ells dos em prediren a la galeria.

Els udols ens guiaven cap a la cambra del malalt. Sperver, aleshores ja no parlava més… acuitava les seves passes. Sebalt estirava les cames llarguíssimes. Jo sentia un calfred de cap a peus; un pressentiment m'anunciava quelcom d'abominable.

Tot corrent cap a les cambres del comte veièrem tota la casa en peu. Els guardacasses, els monters, els cocs, anaven i venien a l'atzar tot preguntant-se:

-Què passa? D'on venen aquests crits?

Vam penetrar, sense aturar-nos, al passadís que precedeix la cambra del senyor de Nideck, i vam trobar al vestíbul la digna Maria Lagoutte, única que havia tingut l'ardidesa d'entrar-hi abans que nosaltres. Duia en sos braços la jove comtessa en basca, amb la testa cap per avall i la cabellera penjant, i se l'emportava ràpidament.

Vam passar prop d'ella tan depressa que amb prou feines entreveiérem aquesta escena patètica. Més tard m'ha tornat a la memòria, i la testa pàl·lida d'Odila tot caient damunt l'espatlla de la bona dona se'm mostra com imatge colpidora de l'anyell que para el coll al ganivet sense queixar-se, mort a l'avençada per l'esglai.

Finalment, erem davant la cambra del comte.

L'udol es feia sentir darrera la porta.

Vam mirar-nos en silenci, sense cercar d'explicar-nos la presència d'un hoste com aquell. No teniem temps de fer-ho, les idees s'entretopaven en nostre esperit.

Sperver empenyé bruscament la porta i, amb el coltell de caçador a la mà, volia precipitar-se a la cambra; però es va aturar al llindar, immòbil, com a petrificat.

Mai no he vist pintar-se una semblant estupor en cara d'home: semblava que els ulls li eixissin del cap, i son nas, llarg i magre, s'encorbava com una urpa damunt la seva boca badada.

Vaig mirar per damunt la seva espatlla i el que vaig veure em glaçà d'horror.

El comte de Nideck, aclofat damunt son llit amb ulls guspirejants, feia llòbregs udols!

El llop… era ell…

Aquell front aplanat, aquell rostre acabat en punta, aquella barba rojenca, eriçada damunt les galtes, aquella esquena llarga i magre, aquelles cames nervioses, la cara, el crit, el posat, tot, tot revelava la bèstia salvatgina amagada sota la màscara humana!

De vegades callava un segon per escoltar i feia vacil·lar l'alt parament com un fullam, tot movent el cap. En acabat, reprenia el seu cant melangiós.

Sperver, Sebalt i jo estàvem palplantats, ens conteniem l'alè, garfits d'espaordiment.

De cop i volta el comte va callar. Com la fera que flaira el vent, va aixecar el cap i va parar l'orella.

Allà baix… allà baix, sota les altes boscúries d'avets totes carregades de neu, hom sentia un crit; feble a les primeries, semblava augmentar tot prolongant-se, i ben aviat el sentirem com dominava l'aldarull de la gossada: la lloba responia al llop!

Aleshores Sperver, girant-se cap a mi, amb la cara esblaimada i el braç estès cap a la muntanya, em digué en veu baixa:

-Escolta la vella!

I el comte, immòbil amb el cap alt, el coll allargat, la boca oberta, les nines roents, semblava compendre el que li deia aquella veu llunyana, perduda, al mig de les afraus desertes del Schwartz-Wald, i no sé quin goig esglaiós resplandia en tota sa cara.

En aquell moment, Sperver, amb una veu plena de llàgrimes, cridà:

-Comte de Nideck, què feu?

El comte va caure com a llampat. Vam precipitar-nos a la cambra per a socorre'l.

El terç atac començava: va ésser esfereïdor!

IX

El comte de Nideck es moria!

¡Què pot la nostra art en presència d'aquell gran combat entre la vida i la mort! En aquella hora darrera en la qual lluitadors invisibles s'abraonen, s'estrenyen panteixants, es trabuquen i tornen a aixecar-se l'un darrera l'altre… ¿què pot fer-hi el metge?

Mirar, escoltar i estremir-se!

De vegades la lluita sembla aturada; la vida es retira a la seva fortalesa, hi descansa, hi poua la gosadia del desesperament. Però aviat la seva enemiga l'hi segueix. Aleshores, tirant-se al seu encontre, ella l'estreny de bell nou. El combat torna a començar més xardorós, més aprop de la solució fatal.

I el pacient, amarat de suor freda, amb ulls fixos, braços inerts, no pot obrar per si mateix. La seva respiració tan aviat curta, empallegada i anguniosa, com duradora, ampla i pregona, marca les diverses fases d'aquesta batalla espantable.

I els espectadors es miren; pensen: -Un dia, aquesta mateixa lluita s'esdevindrà en nosaltres. I la mort victoriosa se'ns emportarà al seu antre, com l'aranya fa amb la mosca. Però la vida… ella, que és l'ànima, tot desplegant les ales volarà cap a d'altres cels, tot exclamant: -He complert el meu deure, he combatut ardidament!- I, de baix estant, la mort, tot veient com s'enlaira, no la podrà seguir: no aferrarà sinó un cadàver! O conhort suprem!… Certesa de la immortalitat, esperança de justícia, quin bàrbar podria arrabassar-vos del cor de l'home!…

Cap a la mitja nit, el comte de Nideck em semblava perdut, l'agonia començava; el pols brusc, irregular, tenia defalliments… interrupcions… i en acabat sobtades represes.

Jo no podia fer altra cosa que veure morir aquell home… Estava retut de fadiga; havia fet tot allò que la nostra art consent.

Vaig dir a Sperver que s'encarregués de vetllar… i tancar els ulls del seu senyor.

El pobre minyó estava desconsolat; es feia retret de la seva exclamació involuntària: -Comte de Nideck, què feu?- I s'arrencava els cabells de desesperació.

Vaig anar-me'n tot sol cap a la torre d'Huc, havent tingut amb prou feines el temps de pendre algun aliment; no en passava fretura.

Un bon foc brillava a la llar. Vaig tirar-me al llit sense desvestir-me i el son no va trigar de venir: aquell son feixuc, inquiet, que hom espera de veure interromput per gemecs o ploralles.

Així dormia, amb la cara girada cap a la llar, la llum de la qual regalava damunt les lloses.

Al cap d'una hora el foc es va ensopir, i com succeeix en aquests casos, la flama, reviscolant-se de tant en tant, batia la pared amb les seves roges alasses i afadigava les meves parpelles.

Perdut en una vaga somnolència, vaig obrir una mica els ulls, per a veure d'on provenien aquelles alternatives de claredat i de fosca.

M'esperava la més estranya sorpresa.

Damunt el fons de l'atri, amb prou feines il·luminat per algunes brases encara ardents, es destacava un perfil negre: la silueta de la Pesta!

Estava aclofada damunt un escambell, i s'escalfava en silenci.

A les primeries vaig creure que allò era una il·lusió, conseqüència natural de mos pensaments d'alguns dies a aquella banda; vaig aixecar-me damunt el colze, tot mirant, amb ulls arrodonits per la temença.

Era ben bé ella: tranquila, immòbil, amb les cames arrupides entre sos braços, igual com l'havia vista entre la neu, amb el llarg coll replegat, el nas de béc d'àguila, els llavis contrets.

Vaig tenir por!

¿Com era que fos allà, la Pesta Negra? ¿Com havia pogut arribar-hi a aquella alta torre, que dominava timbes?

Tot el que m'havia contat Sperver de la seva potència misteriosa em va semblar justificat!… L'escena de Lieverlé rondinant contra la pared em va passar davant els ulls com un llampec! Vaig arraulir-me dintre l'alcova, respirant amb prou feines, i esguardant aquella silueta immòbil, com un ratolí miraria un gat, del fons estant de son cau.

La vella no es bellugava gens més que el pabelló de la llar obrat a la roca; sos llavis barbotejaven qui sap què…

El meu cor galopava, la meva por redoblava de minut en minut, veient aquell silenci, aquella immobilitat de l'aparició sobrenatural.

Això feia ben bé un quart d'hora que durava quan, abastant el foc un bri d'avet, va haver-hi com un llampec: el bri va torçar-se tot xiulant, i alguns raigs lluminosos es dispararen fins al fons de la sala.

Amb aquest llampec vaig tenir-ne prou per a veure la vella revestida d'un antic vestit de brocat de fons de púrpura, tirant al violeta, i rígid com un cartró; duia un feixuc braçalet al puny esquerre, i una sageta d'or a la seva espessa cabellera grisa, retorta damunt la nuca.

Va ésser com una evocació dels temps passats.

Tanmateix, però, la Pesta no podia tenir intencions hostils: s'hauria aprofitat del meu son per a dur-les a compliment.

Aquesta idea començava de tranquilitzar-me una mica, quan de cop i volta ella va alçar-se, i, lentament… lentament… va acostar-se al meu llit, tenint a la mà una atxa que acabava d'encendre.

Vaig reparar aleshores que tenia els ulls fixos, esmaperduts!

Vaig fer un esforç per alçar-me, per cridar: ni un muscle del meu cos no es mogué, ni un alè no va venir-me als llavis!

I la vella, decantada al meu damunt, entre les cortines, em mirava amb un somriure estrany. Jo hauria volgut defensar-me, fer un crit… però el seu esguard em paralitzava, talment un ocell sota l'esguard d'una serp.

Durant aquella contemplació muda, cada segón tenia per a mi durada d'eternitat.

¿Què anava a empendre, ella? M'ho esperava tot.

De cop i volta, girà el cap, parà l'orella, i després travessant la sala a grans passes, va obrir la porta.

Al capdavall havia recobrat una part de la meva ardidesa. La voluntat em féu redreçar, com un ressort. Vaig precipitar-me sobre les passes de la vella, que amb una mà tenia l'atxa enlairada, i amb l'altra la porta oberta de bat a bat.

Anava a agafar-la pels cabells, quan al fons de la galeria, sota la volta ogival del castell que donava a la plataforma, vaig veure… ¿mai dirieu qui?

El comte de Nideck!

El comte de Nideck -que jo creia morent,- revestit d'una enorme pell de llop, la barra superior de la qual avançava, com a visera, damunt el seu front, amb les urpes posades a les espatlles, i la cua que, al darrera seu, s'arrossegava damunt les lloses. Portava grans sabates d'aquelles fetes d'un cuiro espès, cosit com una fulla enrotllada; una urpa d'argent fermava la pell al voltant del seu coll, i en la seva fesomia, llevat de l'esguard entelat, d'una fixesa glacial, tot anunciava l'home fort, l'home del comandament: el senyor!

Davant aital personatge, les meves idees van topar, van confondre's. La fugida no era possible. Vaig tenir encara presència d'esperit a bastament per a tirar-me al marc de la finestra.

El comte va entrar, tot mirant la vella, amb els trets ben rígids. Es parlaren en veu baixa, tan baixa que em va ser impossible de sentir-ne res, però llurs gestos eren expressius: la vella senyalava el llit! Van acostar-se a la llar de puntetes. Allà, a l'ombra del pabelló, la Pesta Negra va desenrotllar un gran sac, tot somrient.

Tot just el comte va haver vist aquell sac, amb tres bots va ésser a la vora del llit, i va recalcar-hi el genoll. Les cortines s'agitaren, el seu cos desapareixia sota llurs plecs, d'ell no en veia sinó una cama, encara plantada damunt les lloses i la cua de llop de dreta a esquerra.

Haurieu dit que era una escena d'assassinat!

Tot allò que la terror pugui tenir de més hòrrid, de més espaordidor, no m'hauria ferit com la representació muda d'un acte semblant.

La vella va corre-hi a son torn, tot desplegant el sac.

Les cortines van agitar-se encara, les ombres en bateren les parets. Però encara va haver-hi una cosa més horrible. Jo vaig creure, talment, que un bassiol de sang s'escampava damunt les lloses i lliscava lentament cap a la llar: era la neu aferrada als peus del comte i que es fonia amb l'escalfor.

Considerava encara aquell negre arrossegall, sentint que la meva llengua es glaçava fins a dins de tot de la gorja, quan un gran moviment es produí.

La vella i el comte entafuraven els llençols dintre llur sac, els hi empenyien amb la precipitació del gos que grata la terra; després, el senyor del Nideck es va tirar aquell objecte informe a l'espatlla i es va adreçar cap a la porta. El llençol s'arrossegava al seu darrera; la vella el seguia amb la seva atxa. Travessaren la cortina de muralla.

Jo sentia que els genolls em vacil·laven, s'entretopaven; vaig pregar en veu baixa!

No havien passat dos minuts que vaig llançar-me a llur seguiment, empès per una curiositat sobtada, irresistible.

Vaig travessar la cortina de muralla tot corrent, i anava a penetrar sota l'ogiva de la torre, quan una cisterna ampla i pregona s'obrí a mos peus; una escala s'hi capbuçava fent torterols, i vaig veure com l'atxa giravoltava, giravoltava a l'entorn del cordó de pedra, com una lluerna; esdevenia imperceptible, amb la distància.

Vaig baixar a mon torn els primers graons de l'escala, tot guiant-me per aquella llumeneta llunyana.

De cop i volta va desaparèixer; la vella i el comte havien arribat al fons del precipici. Jo, amb la mà contra la rampa, continuava davallant, segur de poder tornar a pujar a la torre, cas que manqués altra eixida.

Ben aviat els graons cessaren. Vaig passejar els ulls a mon voltant i vaig descobrir, a mà dreta un raig de lluna que s'ensopegava sota una porta baixa, a través de grans espines i d'esbarzers carregats de gebre. Vaig apartar aquells obstacles, empenyent la neu amb el peu, i em vaig trobar a la base de la torre d'Huc.

¿Qui hauria suposat que un forat com aquell pugés fins al castell? ¿Qui l'havia ensenyat a la vella?

En aquestes qüestions no vaig parar-m'hi.

La plana immensa s'estenia al davant meu, fulgurant de llum com en ple dia. A la meva dreta, la ratlla negra del Schwartz-Wald, amb sos penyals espadats, ses afraus i sos torrents, es descabdellava a l'infinit.

L'aire era fred, tranquil; jo vaig sentir-me desvetllat i fet com a subtil per aquella atmosfera glacial.

El meu primer esguard va ésser per a reconèixer la direcció del comte i de la vella. Llur alta estatura negra s'elevava lentament damunt la muntanyola a dues centes passes de mi. Es retallava sobre el cel, marcat d'innombrables eatels.

Els vaig atényer a la davallada del torrent.

El comte caminava a pleret, la mortalla seguia arrossegant-se… El seu posat, els seus moviments i els de la vella tenien quelcom d'automàtics.

Anaven, a vint passes davant meu, seguint el camí ensotat de l'Altenberg, tan aviat per l'ombra com en plena llum, perquè la lluna fulgurava amb un esclat soprenent. Alguns núvols la seguien de lluny, i semblava que estenguessin envers ella llurs braços gegantins per agafar-la; però ella se'ls escapava sempre, i sos raigs, freds com a fulles d'acer, em penetraven fins al cor.

Hauria volgut tornar-me'n: una força invencible, però, em duia a seguir el fúnebre enterrament.

En aquesta hora que som, veig encara el tirany que puja entre les brossalles del Schwartz-Wald, sento la neu cruixint sota les meves passes, la fulla que s'arrossega en alenar la tramontana; em veig jo mateix tot seguint aquells dos éssers silenciosos, i no sé compendre quina potestat misteriosa em menava dins llur corrent.

Finalment arribem als boscos, sota faigs de gran alçària, nus, despullats. Les ombres negres de llurs branques altívoles es trenquen sobre els branquillons inferiors, i travessen el camí tot curullat de neu. De vegades em sembla que sento com algú camina al meu darrera.

Giro el cap, de borsada, i no veig res.

Acabàvem d'atényer una filera rocosa a la cresta de l'Altenberg; darrera aquell rocam llisca el torrent del Schneeberg, però a l'hivern els torrents no es despengen, amb prou feines un rajolí d'aigua serpeja sota llur jaent espès de glaç; la solitud ja no té ni el seu murmuri, ni els seus refilets, ni el seu tro: la cosa més espaordidora és el silenci!

El comte de Nideck i la vella trobaren una clivella oberta a la roca, i hi pujaren de dret, sense vacil·lar, amb una seguretat increible; jo vaig haver d'agafar-me a la brossalla per a seguir-los.

Tot just vaig ser al cim d'aquella roca, que formava una agulla sobre l'abisme, vaig veure'm a tres passes d'ells, i a l'altre costat vaig reparar-hi un precipici sense fons. A la nostra esquerra queia el torrent del Schneeberg, aleshores glaçat i suspès en els aires. Aquell aspecte de l'aigua que salta, tot arrossegant en la seva caiguda els arbres veïns, aspirant les brossalles i descapdellant l'eura, que segueix la torta de l'aigua sense perdre l'arrel, aquell aspecte del moviment convertit en immobilitat de mort, i aquells dos personatges silenciosos continuant llur obra silenciosa amb la impassibilitat dels autòmates, tot renovellà les meves terrors.

La mateixa naturalesa semblava participar del meu espant.

El comte havia deixat en terra la seva càrrega; la vella i ell la gronxaren per un instant al caire de l'abisme; després, la llarga mortalla surà damunt la timba, i els assassins es decantaren.

Aquella llarga mortalla blanca que voleia, em passa encara davant els ulls. La veig davallar, davallar com el cigne, ferit al cim dels aires, que amb l'ala caiguda, la testa en avall, remolineja cap a la mort.

El llençol desaparegué a les fondàries del precipici.

En aquell moment, el núvol que de qui-sap-lo temps s'acostava a la lluna, la velà lentament amb sos contorns blavissos; sos raigs es retiraren.

La vella, agafant el comte per la mà i arrossegant-lo amb una rapidesa vertiginosa, no em fou visible sinó un segon…

El núvol estava de ple sobre el disc. No podia dar una passa sense arriscar-me a rodolar per l'abisme.

Al cap d'alguns minuts hi hagué una clivella en el núvol. Vaig mirar… Estava tot sol a la punta del penyal; la neu em pujava fins a genoll.

Colpit d'horror, vaig devallar per aquelles alterositats i vaig posar-me a córrer cap al castell, traspostat com si hagués comès un crim!…

X

Pel que fa al senyor del Nideck i a la vella, ja no els veia més per la plana.

Jo dava tombs a l'entorn del Nideck sense poder retrobar l'eixida per on havia sortit.

Tantes d'inquietuds i emocions successives, començaven de reaccionar damunt la meva testa; caminava a l'atzar, tot preguntant-me amb terror si la follia no jugava el seu paper en les meves idees, no podent resoldre'm a creure el que havia vist, i esgarrifat, però, de la viva claredat de les meves percepcions.

Aquell home que alçava una atxa en la tenebror, que udolava com un llop, que anava fredament a complir un crim imaginari, sense ometre'n un gest, una circumstància, el menor detall, que s'escapava finalment i confiava al torrent el secret del seu assassinat, em torturava l'esperit, anava i venia sota els meus ulls i em produia l'efecte d'un pesombre.

Jo corria panteixant, esgarrifat per la neu, no sabent a quin costat adreçar-me.

El fred esdevenia més viu en acostar-se el dia. Tremolava… Maleia Sperver que m'havia vingut a cercar a Friburg per a ficar-me en aquesta aventura repulsiva.

Finalment, atuït, amb la barba carregada de gebre, les orelles mig glaçades, vaig descobrir el reixat i vaig trucar de mala manera.

Eren aleshores, si fa no fa, les quatre de la matinada. Knapwurst es va fer esperar terriblement. La seva caseta, encastada a la roca, vora del portal gran, romania silenciosa. Semblava que el geperut no acabaria mai de vestir-se, perquè jo el suposava colgat al llit, i tal vegada en ple son.

Vaig sonar altra vegada.

En sentir-ho, la seva figura grotesca eixí bruscament, i em cridà de la porta estant, amb un accent furiós:

-Qui hi ha aquí?

-Jo… el doctor Fritz!

-Ah!… és diferent.

Va tornar a entrar a la seva caseta a cercar una llinterna, va atravessar el pati exterior, amb neu fins al ventre i, mirant-me de fit a fit, a través del reixat, va dir:

-Perdó, perdó, doctor Fritz, us creia ficat al llit, allí dalt a la torre d'Huc. Oh! i éreu vós qui sonava! Ves! ves! Vet aquí perquè Sperver m'ha vingut a demanar cap a la mitja nit si no havia eixit ningú. Jo he respost que no, i, tanmateix, no us havia pas vist.

-Però en nom de Déu, senyor Knapwurst, obriu d'una vegada! ja m'ho explicareu més tard, això!

-Anem, anem, una mica de paciència!

I el geperut, a pleret, a pleret, desfeia el cadenat i obria el reixat mentre jo petava de dents i tremolava de cap a peus.

-Teniu força fred, doctor- em digué aleshores l'homenic, -i no podeu entrar al castell. Sperver n'ha tancat la porta interior, no sé perquè; això no és pas cosa que hi hagi costum de fer; amb el reixat n'hi ha prou. Veniu doncs, a escalfar-nos a casa meva. No la trobareu pas meravellosa, la meva cambreta. No és, parlant amb propietat, sinó un reconet, però quan hom té fred, no fila tan prim.

Sense respondre al seu parloteig, jo el seguia ràpidament.

Vam entrar dins la caseta i, a desgrat del meu estat, de congelació gairebé total, no vaig poder estar-me d'admirar el desordre pintoresc d'aquella mena de niu. La teulada de piçarres, recalcada d'un costat damunt la roca i de l'altre damunt una pared de sis a set peus d'alçària, deixava veure les seves bigues ennegrides, esteses fins al cim.

L'estatge es componia d'una peça única, adornada amb un jaç que el gnom no es prenia el treball de fer cada dia, i de dues finestretes de cristalls hexàgons, on la lluna havia decolorat sos raigs nacrats de rosa i violeta. Una gran taula quadrada n'ocupava el bell mig. ¿Com havia entrat aquella taulassa d'alzina massissa per aquella porteta?… Hauria estat dificil de dir-ho.

Algunes tauletes o prestatges sostenien rotllos de pergamí, llibrots vells, grans i petits. Damunt la taula hi era obert un immens volum de majúscules pintades, relligat en pell blanca, amb fermall i angles d'argent. Li trobava tot l'aire d'ésser un recull de cròniques. Finalment dues cadires de braços, l'una de cuiro rogenc i l'altre guarnida d'un coixí de ploma, on l'esquena angulosa i l'anca matussera de Knapwurst havien deixat llur empremta, completava el parament.

Deixo de banda l'escriptori, les plomes, el pot de tabac, les cinc o sis pipes escampades per ci per lla, i en un recó, el fornell de fosa de porta baixa, oberta, ardent, que llençava de vegades una garba de guspires amb el xiulet estrany del gat que s'enuja i aixeca la pota.

Tot això era submergit en aquella bella tinta bruna d'ambre fumat que descansa la vista, i de la qual els vells mestres flamencs se n'han dut el secret.

-¿Vau sortir, doncs, ahir al vespre, senyor doctor?- em digué Knapwurst, quan estiguérem còmodament instal·lats, ell davant el seu volum, i jo davant la canonada de l'estufa.

-Sí, bastant d'hora- vaig respondre-li; -un llenyataire del Schwartz-Wald necesitava el meu ajut. S'havia dat un cop de destral al peu esquerre.

Va semblar que aquesta explicació satisfeia al geperut; va calar foc a la pipa, una pipeta de boix vell, tota negre, que li penjava damunt la barbeta.

-Vós no fumeu, doctor?

-Fumo.

-Doncs bé, atapeïu una de les meves pipes. Aquí m'estava- va fer tot estenent la llarga mà esgrogueïda damunt el volum obert, -bo i llegint les cròniques de Hertzog, quan heu trucat.

Vaig compendre aleshores la llarga espera que m'havia fet passar.

-Potser havíeu d'acabar un capítol- li vaig dir somrient.

-Sí senyor- féu ell, somrient també.

I vam riure plegats.

-Tanmateix,- afegí -si hagués sabut que ereu vós, l'hauria interromput, el capítol.

Va haver-hi alguns instants de silenci.

Jo reparava la fesomia verament extravagant del geperut, aquelles grans arrugues que li voltaven la boca, aquells ullets acanalats, aquell nas turmentat, arrodonit al capdavall, i sobretot aquell front voluminós de dos pisos. Trobava en la cara de Knapwurst quelcom de socràtic, i, tot escalfant-me, tot escoltant el foc com espetegava, reflexionava en l'estranya sort dels homes.

-Veu's aquí aquest nan- em deia, -aquest ésser diforme, disminuït, desterrat a un recó del Nideck, com el grill que sospira darrera la placa de l'atri, veu's aqui aquest Knapwurst que, al mig de l'agitació, de les grans caceres, de les cavalcades que van i vénen, dels lladrucs, de les guitzes i dels corns que anuncien la victòria, viu tot sol, capbussat en els seus llibres, no pensant sinó en els temps esvaïts, mentre que tot canta o plora al seu voltant, i la primavera, l'istiu i l'hivern passen i vénen a esguardar, l'un darrera l'altre, a través dels vidrets entelats de sa finestra, alegrant, escalfant, arraulint la naturalesa… Mentre que tants d'altres éssers es donen als entrenamens de l'amor, de l'avarícia esperen, cobegen, desitgen, ell no espera ni cobeja ni desitja res. Fuma la seva pipa, i, amb els ulls clavats en el vell pergamí, somnieja, s'entusiasma per coses que ja no existeixen o que no han mai existit, que ve a ésser igual! -Hertzog ha dit això… En Berenguera suposa un altra cosa!- I és feliç!… Sa pell pergaminenca es recargola, la seva esquena trapezoidal es trenca cada vegada més, sos grans colzes punyents fan un clot a la taula. Sos dits tan llargs li marquen les galtes, sos ullets grisos es fixen en caràcters llatins, etruscos o grecs. S'extasia, es llepa els llavis, com un gat que acaba de llaminejar un requisit. I després s'estén damunt el seu jaç, amb les cames creuades, tot creient que altra cosa no cal. Oh! Déu del cel ¿és a dalt o és a baix de l'escala que hom troba l'aplicació severa de tes lleis, el compliment del deure?

I mentrestant la neu es fonia al voltant de les meves cames, el dolç alè del fornell em penetrava i em sentia renéixer dins aquella atmosfera fumosa de tabac i de reïna perfumada.

Knapwurst acabava de deixar la pipa damunt la taula. I, amb un to greu que semblava eixir del fons de la seva consciència o si us ho estimeu més, d'una bota de vint-i-cinc mesures, digué tot recalcant de bell nou la mà damunt l'infolio:

-Veu's aquí, doctor Fritz, veu's aquí la llei i els Profetes!

-Què voleu dir, senyor Knapwurst?

-El pergamí, l'antic pergamí- digué, -això em plau! Aquestes fulles grogues, revellides, corcades, és tot el que ens resta dels temps passats, de Carlemany fins a avui en dia! Les famílies antigues se'n van, els antics pergamins romanen! ¿On fora la glòria dels Hohenstaufen, dels Leiningen, dels Nideck i de tantes altres races famoses… què foren llurs títols, llurs escuts, llurs altes gestes, llurs expedicions llunyanes a la Terra Santa, llurs aliances, llurs antigues pretensions, llurs conquestes realitzades i esborrades de qui-sab-lo temps!… ¿Què seria tot això, sense aquests pergamins? No res! Aquests alts barons, aquests ducs, aquests prínceps, fora com si no haguessin mai existit, ells i tot ço que els tocava de prop o de lluny!… Llurs grans castells, llurs palaus, llurs fortaleses cauen i s'esborren, són ruïnes, vagues recordances… De tot això, una sola cosa en subsisteix: la crònica, la història, el cant del Bard o del minnesinger; el pergamí!

Va haver-hi un silenci. Knapwurst va continuar:

-En aquells temps llunyans, aleshores que els grans cavallers anaven guerrejant, batallant, disputant-se un recó de bosc, un títol i de vegades menys, amb quin menyspreu no esguardaven el pobrissó escribentet, l'home de lletres i de càbales, vestit de rovell, amb els estres d'escriure a la cintura per tota arma, i les barbes de la seva ploma per senyera! Com no el menyspreuaven, dient: -Aquest no és sinó una bolva, un pugó; no és bo per a res, no fa res, no cobra els nostres impostos ni administra els nostres dominis, mentre que nosaltres, gosats, carregats de ferro, amb la llança al puny, ho som tot.- Sí,això és el que deien, tot veient com el pobre diable anava atrotinat, tremolava de fred, suava l'istiu i es floria a la vellesa. Doncs bé, aquest pugó, aquesta bolva els ha fet sobreviure a la pols de llurs castells, al rovell de llurs armadures! Per això em plauen aquests vells pergamins, els respecto, els venero. Igual que l'eura, cobreixen les ruïnes, impideixen que les antigues muralles s'aferrin i desapareguin del tot.

Tot dient això, Knapwurst semblava greu, recollit; un pensament tendre feia tremolar dues llàgrimes en sos ulls.

Pobre geperut, estimava els que havien tolerat, protegit sos avantpassats. I a més, deia la veritat, les seves paraules eren d'un seny pregon.

En vaig romandre d'allò més sorprés.

-Senyor Knapwurst- vaig dir-li, -heu après, doncs, el llatí?

-Sí senyor, tot sol- respongué no pas sense alguna vanitat. -El llatí i el grec; amb velles gramàtiques n'he tingut prou. Eren llibres del comte, tirats al rebuig; em caigueren a les mans, i vaig devorar-los!… Al cap d'algun temps, el senyor del Nideck, havent sentit per atzar com feia una cita en llatí va estranyar-se'n: -¿Qui t'ha ensenyat el llatí, Knapwurst? -Jo mateix monsenyor.- Em va fer algunes preguntes. Jo li vaig respondre bastant bé. -Per Déu!- va dir; -Knapwurst, en saps més que jo; vui fer-te el meu arxiver… I em va dar la clau dels arxius. D'aleshores ençà, d'això fa trentacinc anys, tot ho he llegit, tot ho he fullejat. De vegades, el comte, en veure'm damunt la meva escala, s'atura un instant i em pregunta: -Ei! què fas aquí dalt, Knapwurst? -Llegeixo els arxius de la família, monsenyor. -Ah! ¿i això et diverteix? -Molt. -Vaja, millor! Sense tu, Knapwurst ¿qui la sabria, la glòria dels Nideck?- i se'n va tot rient. Aquí hi faig tot el que vull.

-De manera que ell, senyor Knapwurst, és un excel·lent senyor?

-Oh! doctor Fritz! quin cor! quina franquesa!- va fer el geperut tot junyint les mans; -no té sinó un defecte.

-I quin és?

-No ésser prou ambiciós.

-Cóm s'enten?

-Sí, hauria pogut aspirar a tot. Un Nideck! Una de les més il·lustres famílies d'Alemanya, imagineu! Només li hauria calgut de voler-ho per a ser ministre o feld-mariscal. Doncs bé, res d'això! D'ençà de la jovenesa, s'ha retirat de la política, i llevat de la campanya de França, que va fer al cap d'un regiment que havia format pel seu compte, sempre ha viscut lluny del renou, de l'agitació, senzill, gairebé ignorat, no inquietant-se sinó de les seves caceres.

Aquests detalls m'interessaven extraordinàriament. La conversa prenia per sí mateixa el camí que jo li hauria volgut fer seguir. Vaig resoldre d'aprofitar-me'n.

-El comte, doncs, no ha tingut grans passions, senyor Knapwurst?

-Cap, doctor Fritz, cap, i és llàstima, perquè les grans passions fan la glòria de les grans famílies. Quan es presenta un home mancat d'ambició en una alta nissaga, és una desgràcia; deixa, decaure la raça. Podria citar-vos-en qui sab els exemples. Allò que faria la fortuna d'una familia de botiguers, causa la pèrdua dels noms il·lustres.

Jo estava astorat; totes les meves suposicions sobre l'existència passada del comte s'esfondraven.

-Tanmateix, senyor Knapwurst, el senyor del Nideck n'ha sofertes de dissorts!

-Quines?

-Ha perdut la seva muller…

-Sí, teniu raó… la seva muller… un àngel… s'hi havia casat per amor… Era una Zàan, antiga i bona noblesa d'Alsàcia, però arruïnada per la revolució. La comtessa Odeta féu felicíssim a missenyor. Va morir d'una malaltia de consumpció que va durar cinc anys. Ah! Hom no deixà res de banda per a salvar-la. Feren plegats un viatge a Itàlia; en va tornar molt més mala i va finar poques setmanes després de llur retorn. El comte per poc en mor. Dos anys seguits es va tancar, no volent veure ningú. Sa gossada, sos cavalls, tot deixava que anés de mal borràs. El temps ha acabat per calmar la seva dolor. Però sempre en roman alguna cosa aquí dins- féu el geperut, tot recalcant el dit damunt el cor, amb emoció; -ja compreneu… alguna cosa que sagna! Les ferides velles fan mal en els canvis de temps i les velles dolors també, a la primavera, quan l'herba creix damunt les tombes i a la tardor quan les fulles dels arbres cobreixen la terra. Altrament, el comte no ha volgut casar-se; ha concentrat tot el seu afecte en la seva filla.

-¿Així doncs, aquest casament sempre havia estat feliç?

-Feliç! era una benedicció per a tothom.

Vaig callar. El comte no havia comès, no havia pogut cometre un crim. Calia que em retés a la evidència… Però aleshores ¿què volien dir aquella escena nocturna, aquelles relacions amb la Pesta Negra, aquell simulacre esfereïdor, aquell remordiment en el son, que arrossegava en els culpables a trair llur passat?

M'hi perdia.

Knapwurst va tornar a encendre la pipa, i me'n va oferir una que jo vaig acceptar.

Aleshores el fred glacial que m'havia colpit s'havia dissipat; em sentia en aquella dolça quietud que segueix a les grans fadigues, quan un hom, estès en una bona cadira de braços, a la vora del foc, embolcallat d'un núvol de fum, s'abandona al plaer del repòs i escolta el duo d'un grill i del tió que brilla dins la flama.

Ben bé romanguérem així per espai d'un quart d'hora.

-El comte de Nideck s'aïra de vegades contra la seva filla, veritat?- vaig arriscar-me a dir.

Knapwurst va estremir-se, i fixant en mi una mirada travessera, gairebé hostil, va dir:

-Ja ho sé, ja ho sé!

Jo l'observava de cua d'ull, pensant esbrinar quelcom de nou, però ell va afegir amb un aire irònic:

-Les torres del Nldeck són massa altes i la calúmnia és de volada prou baixa perquè pugui arribar-hi mai.

-Ben segur, però el fet és positiu.

-Sí; què hi voleu fer? És una dèria, un efecte del seu mal. Un cop les crisis han passat reneix tot el seu afecte envers la senyoreta Odila. És curiós, senyor, un enamorat de vint anys no seria més joganer, més afectuós. Aquesta donzella és la seva joia, el seu orgull. Imagineu-vos que l'he vist deu vegades pujar a cavall per anar-li a cercar joies, i flors, què sé jo? Se n'anava tot sol i portava aquestes coses com si diguéssim en triomf, sonant el corn. No hauria volgut confiar-ne l'encàrrec a ningú, ni tan sols a Sperver, a qui tant estima! Així és que la senyoreta Odila no gosa expressar un desig al seu davant, per por d'aquestes follies. En fi ¿què us diré? El comte de Nideck és l'home més digne, el pare més tendre i el millor senyor que hom pugui desitjar. Als caçadors furtius que calciguen els seus boscos, el vell comte Ludwig els hauria fet penjar sense misericòrdia; ell, els tolera i àdhuc en fa guardacaces. Aquí veieu Sperver; doncs bé, si el comte Ludwig visqués encara, els òssos de Sperver tocarien les castanyoles a l'extrem d'una corda, mentre que ara, és picador al castell!

Decididament allò confonia totes les meves suposicions. Vaig posar-me el front entre les mans i vaig somiejar qui sap l'estona.

Knapwurst, suposant que jo dormia, s'havia tornat a posar a la lectura.

La lluna grisenca penetrava a la caseta. El llum s'esblaimava. Hom sentia vagues fresses al castell.

De cop i volta ressonaren passes al defora. Vaig veure algú que passava davant la finestra. La porta va obrir-se bruscament, i Gedeon aparegué al llindar.

XI

L'esblaimament d'Sperver i l'esclat de la seva mirada anunciaven nous esdeveniments. Tanmateix però, estava tranquil i no va semblar-ne estranyat de la meva presència a l'estatge de Knapwurst.

-Fritz- va dir-me en to concís, -vinc a cercar-te.

Vaig aixecar-me sense respondre i el vaig seguir.

Tot just haviem eixit de la caseta, em va agafar el braç i m'arrossegà vivament cap al castell.

-La senyoreta Odila et vol parlar- va dir tot decantant-se a la meva orella.

-La senyoreta Odila!… no estaria pas malalta?

-No, està restablerta del tot; però succeeix quelcom d'extraordinari. Figura't que aquest matí cap a la una, en veure jo el comte a punt d'amollar l'esperit, vaig anar per despertar la comtessa; al moment de sortir, el cor em va fer falliment: -Perquè he d'entristir-la?- vaig dir-me, -sempre sabrà la desgràcia massa d'hora; i després, despertar-la a mitja nit, tan feble, i malmesa ja per tantes estrebades, cuidaria matar-la de cop i volta! Vaig romandre allí deu minuts tot reflexionant; al capdavall he decidit de pendre'n tota la responsabilitat; torno a entrar a la cambra del comte, miro… i no hi havia ningú! No és possible, un home que s'estava morint! He corregut cap al corredor com un boig. Res! Entro a la galeria gran. Res! Aleshores perdo el cap i torno a ser altra vegada davant la cambra de la senyoreta Odila. Aquesta vegada, he tustat. Ella ha comparegut tot cridant: -¿És mort el meu pare?- No… -Ha desaparegut? -Sí, senyora, jo havia eixit uns instants… i quan he tornat a entrar… -I el doctor Fritz, on és? -A la torre d'Huc. -A la torre d'Huc!- S'ha embolcallat en la seva bata, ha pres el llum i ha eixit. Jo, resto. Un quart després ella torna, amb els peus tots coberts de neu i esblaimada, esblaimada, que feia pietat. Ha posat el llum damunt la llar, i ha dit tot mirant-me: -¿Sou vós qui ha instal·lat el doctor a la torre? -Sí, senyora. -Desgraciat!… Mai no sabreu el mal que heu fet. -He volgut respondre. -Prou… aneu a tancar totes les portes i al llit. Vetllaré jo mateixa. Demà al matí, anireu a cercar el doctor Fritz a l'estatge de Knapwurst i me'l portareu, i gens de fressa! No heu vist res!… No sabeu res!

-I no hi ha altra cosa, Sperver?

Ell mogué el cap greument.

-I el comte?

-Ha tornat… Va bé!

Haviem arribat a l'avantcambra. Gedeon tocà dolçament a la porta i després obrí, tot anunciant:

-El doctor Fritz!

Vaig dar una passa: estava en presència d'Odila. Sperver s'havia retirat, tancant la porta.

Una impressió estranya em mogué l'esperit en veure la jove comtessa pàl·lida, dreta, amb la mà recalcada damunt el respatller d'una cadira de braços, resplendint-li els ulls amb esclat febrosenc, agençada d'un llarg vestit de vellut negre.

Estava tranquila, altívola.

Vaig sentir-me commogut.

-Senyor doctor- em va dir, tot assenyalant-me seient, -seieu, he de parlar-vos d'una cosa greu.

Vaig obeir en silenci.

Ella va asseure's a son torn i semblà que es recollia.

-La fatalitat, senyor- afegí tot fixant en mi sos ulls grans i blaus, -la fatalitat o la Providència, no sé encara quina de les dues, us ha fet testimoni d'un misteri on està compromés l'honor de la meva família.

Ho sabia tot.

El meu astorament va ésser gran.

-Senyora- vaig barbotejar, -creieu que només l'atzar…

-És inútil- féu ella, -ho sé tot… És horrible!

I després cridà, amb un accent que mig partia l'ànima:

-El meu pare no és culpable!

Vaig estremir-me tot, i vaig dir, amb les mans esteses:

-Ho sé, senyora, conec la vida del comte, una de les més belles, de les més nobles que sigui possible de somniar.

Odila s'havia mig aixecat, com per a protestar contra tot pensament hostil al seu pare.

En sentir que jo mateix el defensava, va esfondrar-se i, tot cobrint-se el rostre, va trencar el plor.

-Beneït sigueu, senyor- va murmurar, -beneït sigueu! Per a mi hauria estat un cop mortal de pensar que una sospita…

-Ah, senyora, qui podria pendre per realitat les vanes il·lusions del somnambulisme?

-És veritat, senyor, ja se m'havia acudit, però les apariències… temia… Perdoneu-me… Hauria hagut de recordar que el doctor Fritz és un home de bé.

-Per favor, senyora, calmeu-vos.

-No- va fer ella, -deixeu-me plorar. Aquestes llàgrimes són per a mi un alleujament… He sofert tant de deu anys a aquesta banda!… tant i tant!… Aquest secret, per tant de temps reclòs dins la meva ànima em matava… m'hauria mort… com a la meva mare!… Déu s'ha apiadat de mi… us n'he confiat la meitat… Permeteu-me que us ho digui tot, senyor, permeteu-m'ho…

No va poder continuar; els sanglots l'ofegaven.

Els naturals altívols i nerviosos són fets d'aquesta manera. Després d'haver vençut la dolor, després d'haver-la empresonada, entafurada i com qui diu esclafada dins les fondàries de l'ànima, passen, si no felices, al menys indiferents entre la gentada, i fins i tot els ulls de la persona observadora podrien enganyar-s'hi; però si compareix una topada súbita, un esqueixament inesperat, un tro violent, aleshores tot s'aterra, tot desapareix. L'enemic vençut s'aixeca més terrible que no pas abans de la seva desfeta; sacseja les portes de la seva presó tot enfurit, i llargs estremiments agiten el cos, i els sanglots solleven el pit, i les llàgrimes, massa estona contingudes, sobrixen dels ulls, abundoses i compactes com una pluja tempestuosa.

Així era Odila.

Finalment va aixecar el cap, va eixugar les seves galtes banyades de llàgrimes, i, havent-se recolzat al braç de la seva cadira, amb la templa dins la seva mà i els ulls clavats en un retrat que hi havia a la paret, continuà amb veu lenta i melangiosa:

-Quan em retiro passat endins, senyor, quan munto fins el primer de mos somieigs, veig la meva mare! Era una dona alta, esblaimada i silenciosa. Era jove encara a l'època de la qual us parlo; tenia trenta anys amb prou feines, i tanmateix n'hi haurieu atribuïts al menys cinquanta! Cabells blancs velaven el seu front pensívol. Ses galtes amagrides, son perfil sever, sos llavis eternament contrets per una pressió dolorosa daven a son posat un de aquests caràcters estranys on venen a reflectir-se el dolor i l'orgull. Ja no hi havia cap romanalla de jovenesa en aquella vella de trenta anys, cap sinó el seu cos dret i altívol, els seus ulls brillants, i la seva veu amorosa i pura com un somni de l'infantesa. Tot sovint es passejava hores senceres en aquesta mateixa sala, amb la testa decantada; i jo corria tota contenta, sí, contenta al voltant d'ella, sense saber, pobre infant! que la meva mare estava trista, no comprenent com era curullat de profunda melangia aquell front tot cobert d'arrugues!… Ignorava el passat; el present per mi era la joia; i l'esdevenidor oh! l'esdevenidor, eren els jocs de l'endemà!

Odila féu un somriure tot marrit, i continuà:

-De vegades succeïa que en arribar jo de les meves sorolloses corregudes interrompia amb una topada al passeig silenciós de la meva mare. Ella s'aturava aleshores, baixava els ulls i, veint-me a sos peus, es decantava lentament i em besava el front amb un somriure estantís; després s'aixecava per a continuar la seva via i la seva tristesa interrompudes. Més tard, senyor, quan he volgut cercar dins la meva ànima la recordança dels primers anys, aquella dona alta i pàl·lida, m'ha aparegut com la imatge de la dolor. Veu's-la aquí- féu ella, tot assenyalant-me amb la mà un retrat penjat a la paret, -veu's-la aquí, així com l'havia trasmudada no pas la malaltia, com creu el meu pare, sinó aquest terrible i fatal secret!…

Vaig girar-me, i en caure de cop i volta el meu esguard en el retrat que m'indicava la donzella, passà per mi una esgarrifança.

Imagineu-vos un cap llarg, esblaimat, magre, segellat per la freda rigidesa de la mort i dins les seves conques, dos ulls negres, fixos, ardents, d'una vitalitat terrible, que us miraven!

Va haver-hi un instant de silenci.

-Com ha d'haver sofert aquesta dona!- vaig dir-me, amb el cor dolorosament oprès.

-No sé com va ésser que la meva mare fes aquest paorós descobriment- continuà Odila; -però coneixia l'atracció misteriosa de la Pesta Negra, les cites a la cambra d'Huc… Tot, en una paraula, tot! Del meu pare no en dubtava pas. Oh! no! però es moria lentament, com em moro jo mateixa.

Jo vaig posar el front entre les mans… Plorava!

-Una nit- continuà ella, -quan jo tenia deu anys, la meva mare, ja només sostinguda per la seva energia, era a les acaballes. Era a l'hivern. Jo dormia. De cop i volta una mà nerviosa i freda va agafar-me el puny; vaig mirar: al davant meu hi havia una dona, a l'una mà portava una atxa, i amb l'altra m'estrenyia el braç. El seu vestit era tot ple de neu; una tremolor convulsiva agitava tots els seus membres, i els seus ulls fulguraven amb un foc ombrívol a través dels llargs cabells blancs desfets damunt son rostre: era la meva mare! -Odila, filla meva- va dir-me, -aixeca't, vesteix-te, cal que ho sàpigues tot!- Vaig vestir-me, tremolant de por. Aleshores, arrossegant-me cap a la torre d'Huc, em va mostrar la cisterna oberta. -El teu pare sortirà d'aquí- va dir tot mostrant-me la torre, -n'eixirà amb la Lloba. No tremolis, no pot veure't.- I talment el meu pare, amb la seva fúnebre càrrega al damunt, va eixir amb la vella. La meva mare, tot duent-me a braç, els va seguir. Em va fer veure l'escena de l'Altenberg. -Mira, filla meva- va clamar, -cal que així sigui, perquè jo… estic per morir. Aquest secret, el servaràs. Tu vetllaràs el teu pare, sola, tota sola, ho sents?… En això hi va la honor de la família!- I vam tornar. Al cap de quinze dies, senyor, la meva mare va finar, tot llegant-me la seva obra a seguir, el seu exemple a transcriure. Aquest exemple l'he seguit religiosament. I al preu de quins sacrificis! Ja heu pogut veure-ho: m'ha calgut de desobeir el meu pare, esqueixar el seu cor! Casar-me era introduir un estrany al bell mig de nosaltres, era trair el secret de la nostra raça. He resistit! Tothom del Nideck ignora el somnambulisme del comte, i no fos vinguda la crisi d'ahir que va atuir les meves forces i em va impedir de vetllar el meu pare jo mateixa, encara seria la única depositaria del terrible secret!… Déu ho ha decidit altrament. Ha posat a les vostres mans la honor de la nostra família. Podria exigir-vos, senyor, una promesa solemne de no revelar mai el que heu vist anit passada. Seria el meu dret…

-Senyora- vaix exclamar tot alçant-me, -estic disposat…

-No senyor- féu ella, digníssima; -no, no us faré pas aquesta injúria. Els juraments només lliguen els cors baixos, i basta la probitat per als cors lleials. Aquest secret el servareu, n'estic segura, el servareu, perquè aquest és el vostre deure… Però espero de vos alguna cosa més, senyor, molt més, i veu's aquí perquè m'he cregut obligada a dir-vos-ho tot.

Va alçar-se lentament.

-Doctor Fritz- afegí en una veu que em va donar un calfred, -les meves forces fan traició al meu coratge; la meva càrrega m'aclapara. Tinc fretura d'un ajut, d'un consell, d'un amic: ¿voleu ser-ho, aquest amic?

Vaig alçar-me tot commòs.

-Senyora- vaig dir-li, -accepto reconegut el oferiment que em feu, i no sabria expressar-vos l'orgullós que n'estic, però permeteu-me, tanmateix, que hi posi una condició.

-Parleu, senyor.

-La condició és que aquest títol d'amic l'acceptaré amb totes les obligacions que m'imposarà.

-Què voleu dir?

-Un misteri plana damunt la vostra família, senyora; aquest misteri cal penetrar-lo per molt que costi; cal apoderar-se de la Pesta Negra, saber qui és, què vol, d'on ve!…

-Oh- féu ella tot agitant el cap, -és impossible…

-Qui sab, senyora? Potser la Providència em dava una missió, quan suggerí a Sperver la idea de venir a cercar-me a Friburg.

-Teniu raó, senyor- respongué ella, breument, -la Providència no fa res inútil. Obreu així com el vostre cor us aconsellarà. Ho aprovo tot a l'avançada.

Vaig portar a mos llavis la mà que ella m'allargava, i vaig eixir tot ple d'admiració per aquella dona tan jove i feble i altrament tan forta contra la dolor. No hi ha pas bellesa com el deure noblement servit!

XII

Una hora després de la meva conversa amb Odila, Sperver i jo eixiem galopant del Nideck.

El monter, decantat sobre el coll del seu cavall, no feia sinó un crit: -Avant!…

Anava tan de pressa que el seu gran mecklemburgués, amb la crinera flotant, la cua dreta i les sofrages estirades, semblava immòbil: fendia literalment l'aire. Pel que feia al meu petit ardenès, em penso que s'havia desbocat. Lieverlé ens acompanyava, voleiant als nostres costats com una sageta. El vertigen se'ns emportava damunt la seva ala!

Les torres del Nideck eren lluny, i Sperver havia passat davant, com de costum, quan vaig cridar-li:

-Atura't, companyó! atura't!… Abans de continuar el nostre camí, deliberem.

Ell va girar cua.

-Diga'm només, Fritz, si cal anar a mà dreta o a mà esquerra.

-No, acosta't, és indispensable que coneguis l'objecte del nostre viatge. En dues paraules, es tracta d'agafar la vella!

Un llampec de satisfacció il·luminà la cara llarga i groga del vell caçador furtiu: sos ulls guspirejaren.

-Ah! ah!- va fer, -massa sabia que al capdavall no tindriem més remei que venir-hi a raure.

I amb un moviment d'espatlla, va fer lliscar la seva carrabina cap a la seva mà.

Aquest gest significatiu em va posar en guàrdia.

-Un moment: Sperver, no es tracta de matar la Pesta Negra, sinó d'agafar-la viva.

-Viva?

-Sens dubte, per estalviar-te força remordiments, cal que et faci saber que el destí de la vella està lligat al del teu senyor. Així és que la bala que la colpís mataria el comte, a l'ensems.

Sperver obrí la boca, tot esverat.

-És de bo de bo, Fritz?

-És positiu.

Va haver-hi un llarg silenci; els nostres dos cavalls, Fox i Reppel, gronxaven la testa l'un al davant de l'altre, i es saludaven, tot gratant la neu amb la pota, com si es felicitessin de la expedició. Lieverlé badallava d'impaciència, estirant i doblegant la llarga esquena magra, com una serp, i Sperver romania immòbil, amb la mà damunt la carrabina. De cop i volta se la va tornar a passar a l'esquena i va exclamar:

-Bé doncs, fem per manera d'agafar-la viva, aqueixa Pesta. Ens posarem guants si cal. Però no és pas tan fàcil com et penses, Fritz.

I amb la mà estesa envers les muntanyes que es descapdellaven en forma d'anfiteatre al voltant de nosaltres, va afegir:

-Mira: veu's aquí l'Altenberg, el Birkenwald, el Schneeberg, l'Oxenhorn, el Rheethal, el Behrenkopf, i, si féssim una mica de pujada, veuries altres cinquanta cims a pèrdua d'albir, fins a les planes del Palatinat; per allí dedins hi ha penyals, afraus, congostos, torrents i boscúries, i encara més boscúries: a l'una banda avets, més enllà faigs, i més lluny alzines. La vella s'hi passeja al mig de tot això; té bon peu, bon ull i tot ho flaira a una llègua de distància. Agafeu-la, vès!

-Si fos cosa de bon fer on seria el mèrit? No t'hauria pas escollit expressament.

-És molt bonic tot això que em dius, Fritz! I encara, si tinguéssim un bri de pista, no negaré que amb ardidesa, amb paciència…

-Pel que fa a la pista, no te n'encaparris, jo me n'encarrego.

-Tu?

-Jo mateix.

-Hi entens tu, en aquest ram de trobar una pista?

-I per què no?

-Ah! Ja que no dubtes de res, que penses saber-ne més que jo, és altra cosa… passa endavant, jo et seguiré.

Era fàcil de veure el despit del vell caçador, irritat que jo hagués gosat a atényer els seus coneixements especials. Tanmateix, rient d'amagat, no em vaig fer repetir la invitació i vaig girar-me bruscament cap a l'esquerra, segur de topar amb el rastre de la vella, la qual, de la portella estant, després d'haver fugit amb el comte, havia hagut de travessar la plana per a guanyar la muntanya.

Sperver marxava al meu darrera, tot xiulant amb un posat d'indiferència, i el sentia com botzinava;

-Anem-les-hi a cercar, per la plana, les petjades de la Lloba!… Un altre hauria imaginat que devia haver seguit la vora del bosc, com té per costum. Però ara sembla que es passejava cap a la dreta i cap a l'esquerra, amb les mans a les butxaques, com un burgès de Friburg.

Jo em feia el sord, quan, de sobte, vaig sentir-li una exclamació de sorpresa. Després tot mirant-me amb ull penetrant, va dir:

-Fritz, tu sabs més coses de les que dius!

-Com s'entén, Gedeon?

-Sí, aquesta pista, que jo l'hauria cercada vuit dies, tu la trobes totseguit; això no és natural!

-I on la veus?

-Ba! no facis el posat de mirar sota teu!

I féu, tot indicant-me al lluny un rastre blanc amb prou feines albirable:

-És aquí!

Tot seguit es posà a galopar; jo el vaig seguir, i al cap de dos minuts descavalcàvem: era, talment, el rastre de la Pesta Negra!

-Tindria curiositat de saber- exclamà Sperver tot creuant-se de braços, -d'on diable pot venir aquest rastre.

-No te n'inquietis d'això.

-Tens raó, Fritz, no en facis cabal de les meves paraules; de vegades parlo sense com va ni com costa. El principal és saber on ens menarà la pista.

I aquesta vegada el picador ficà el genoll a la neu.

Jo era tot orelles; ell, tot esment.

-El rastre és de fresc- digué a la primera esbrinada, -és d'aquesta nit! És estrany, Fritz; durant el darrer atac del comte, la vella rodava al voltant del Nideck.

Després, examinant-ho amb més cura, féu:

-És de les tres a les quatre de la matinada.

-Com ho sabs?

-L'empremta és neta i hi ha calamarsa a tot el volt. La nit darrera, cap a la mitja nit, he eixit a tancar les portes: calamarsejava, i hom damunt el rastre no n'hi veu; això vol dir que és de després.

-És veritat, Sperver, però pot ésser de molt més tard: de les vuit o les nou, per exemple.

-No, mira, està cobert de gebrada. De gebrada no en cau sinó a trenc de dia. La vella ha passat després de la calamarsa i abans de la gebra. De les tres a les quatre del matí.

Jo estava maravellat de la perspicàcia de Sperver.

Ell va alçar-se, tustant les seves mans l'una contra l'altra, per a destriar-ne la neu, i, tot mirant-me amb un aire somniós, afegí, com si es parlés a si mateix:

-Posem, a tot estirar, cinc hores del matí. Ara és migdia, veritat, Fritz?

-D'aquí un quart.

-Bé, doncs; la vella ens avança de set hores. Caldrà que seguim passa per passa tot el camí que ella ha fet. A cavall podem guanyar-la d'una hora cada dues hores. Endavant, Fritz, endavant!

Vam continuar el camí, tot seguint el rastre. Ens guiava de dret cap a la muntanya.

Tot galopant, Sperver em deia:

-Si la sort volgués que aquesta maleïda Pesta hagués entrat dins un cau, en algún indret, o bé que hagués descansat una hora o dues, podríem atrapar-la abans que finés la llum.

-Esperem-ho, Gedeon.

-Oh! No hi comptis pas, no hi comptis pas. La Lloba xaruga sempre fa via, és infadigable, ha escombrat amb ses petjades tots els camins sotencs del Schwartz-Wald. En fi, cal no fer-se il·lusions. Si per atzar s'hagués aturat, força millor. N'estarem més contents; i si ha anat caminant, tant se val, no n'estarem descoratjats!… Anem, una tongada de galop, hop! hop! Fox!

És una situació ben estranya la de l'home que va a la caça del seu semblant, perquè, al capdavall, aquella dissortada ens era proisme; estava dotada com nosaltres d'una ànima immortal, sentia, pensava, reflexionava com nosaltres. És veritat que instints perversos l'aproximaven en algún ram a la Lloba, i que un gran misteri planava damunt el seu destí. La vida errívola havia obstruit dins ella el seny moral, i àdhuc n'havia esborrat el caràcter humà; però així i tot, res, res del món no ens donava el dret d'exercir damunt ella el despotisme de l'home damunt la bèstia.

I tanmateix una ardor salvatge ens empenyia a anar-hi a l'encalç; jo mateix sentia bullir-me la sang, estava determinat a no recular davant cap mitjà per a apoderar-me d'aquell ésser estrany. La caça del llop, del sanglar, no m'hauria inspirat la mateixa exaltació.

La neu volava al darrera nostre i de vegades fragments de glaç arrabassats pel ferro com a l'aranya estira cabells, xiulaven a les nostres orelles.

Sperver, tan aviat amb el nas en l'aire, i el gran bigoti rogenc al vent, com amb els grossos ulls clavats a la pista, em recordava aquells famosos basquirs als quals havia vist, en la meva minyonia, travessar l'Alemanya: i son cavallàs magre, sec, musculós, de crinera desenrotllada, de cos esvelt com un llebrer, completava la il·lusió.

Lieverlé, en el seu entusiasme, botava de vegades a l'altura dels nostres cavalls, i jo no podia menys de sentir una esgarrifança, tot pensant en el seu encontre amb la Pesta; era capaç de trossejar-la abans que ella hagués tingut temps de fer un crit.

Altrament, la vella ens feia córrer de mala manera. Damunt de cada turó havia fet una torta; a cada camí hi trobavem un rastre fals.

-Encara, aquí- exclamava Sperver, -no és res, un hom hi veu de lluny; però al bosc serà ben altra cosa. Allí sí que caldrà obrir l'ull!… No veus, la bèstia maleïda, com sab disfressar la pista!… Mira com s'ha entretingut a escombrar les seves passes, i després, damunt aquesta alçària exposada a les rauxades, s'ha deixat anar fora el torrent, i ha seguit pel creixamer, amatent a arribar al cap de les brugueres. Si no fos per aquestes dues passes d'aquí, ens hauria ben esgarriat!

Acabàvem d'atènyer la vora d'un bosc d'avets. La neu, en aquesta nissaga de boscos, no ultrapassa mai l'entreforc del brancam. Era un pas difícil. Sperver descavalcà per a veure-hi millor i em féu caminar a la seva esquerra a fi i efecte d'evitar la meva ombra.

Allí hi havia grans indrets coberts de fulles mortes, i vilordes d'avet d'aquestes flexibles, que no consenten l'empremta. De manera que només en els espais lliures, que havia caigut la neu, retrobava Sperver el fil del rastre.

Ens va caldre una hora per eixir d'aquella vorada d'arbres. El vell caçador furtiu se'n rosegava el bigoti, i el seu nas llarg formava mig cercle. Quan jo volia dir encara que fos un mot, m'interrompia bruscament i exclamava:

-No parlis, que em destorbes!

Finalment tornàrem a davallar per una petita vall a mà esquerra, i Gedeon, tot assenyalant-me les passes de la Lloba a la vessant dels brucs, em digué:

-Això, minyó, no és pas una falsa eixida. Podem seguir-la amb tota confiança.

-Per què?

-Perquè la Pesta té la costum en totes les seves contramarxes, de dar tres passes de costat; després, de tornar enrera, de dar-ne quatre o cinc a l'altra banda, i de saltar bruscament dins una clariana. Però quan es creu ben dissimulada, ix sense inquietar-se d'estrafer res. Veus, què t'he dit?… ara s'enfonya sota les brosses com un senglar. No serà pas difícil de seguir-ne la ruta. Tantseval: tinguem-la sempre entre nosaltres dos, i calem foc a una pipa.

Vam fer parada, i el brau subjecte, el rostre del qual començava d'animar-se, exclamà, tot mirant-me amb entusiasme:

-Fritz, aquest podria ser un dels dies més bells de la meva vida! Si agafem la vella, la vui encordillar com un paquet de parracs damunt la gropa de Fox. Una sola cosa m'ensopeix.

-Què?

-Haver-me oblidat la trompa. Hauria volgut fer el so de retorn en acostar-me al Nideck. Ah! ah! ah!

Va calar foc al seu cap de pipa i vam rependre el camí.

El rastre de la Lloba s'enfilava aleshores al cim dels boscos per un rost tan enasprat, que ens calgué posar peu a terra una pila de vegades i menar els cavalls per la brida.

-Vet-la aquí que dóna el tomb a la mà dreta- em digué Sperver; -per aquesta banda les muntanyes són espadades i l'un de nosaltres es veurà, potser, obligat a tenir els cavalls a la mà mentre que l'altre s'enfilarà per batre el camp. Hom diria que és el diable; sembla que la llum minva!

El paisatge prenia aleshores una grandiosa amplada; enormes penyals grisos carregats de caramells, elevaven de lluny en lluny les seves puntes anguloses com a esculls, per damunt d'un oceà de neu.

No hi ha cosa tan melangiosa com l'espectacle de l'hivern a les altes muntanyes: les crestes, els torrents, els arbres despullats, les brugueres guspirejants de gebre tenen un caràcter d'abandonament i de tristesa inexpressable. Ve el silenci, tan pregón, que sentiu lliscar una fulla damunt la neu endurida, un bri destriar-se de l'arbre; el silenci us pesa, us dona la idea incommensurable del no res!…

Que n'és de poca cosa l'home! Que vinguessin dos hiverns seguits, i la vida fora escombrada de la terra.

Ara i adès un de nosaltres sentia la necessitat d'alçar la veu: una paraula insignificant:

-Ah! quan hi arribarem!… Quin fred negre!…

O bé:

-Ei! Lieverlé, Lieverlé, acales l'orella.

Tot això per a sentir-se a sí mateix, per a dir-se:

-Oh! vaig tirant… hum! hum!

Dissortadament, Fox i Heppel, començaven de fadigar-se; s'enfonzaven fins el tormell i ja no renillaven com a la eixida.

I, a més, les afraus inextricables del Schwartz-Wald es prolongaven indefinidament. A la vella li plaien aquelles solituds: aquí havia dat el tomb a una barraca de carboner abandonada, i més lluny havia arrencat arrels que creixen damunt les roques molsoses, en un altre indret s'havia assegut al peu d'un arbre; i tot això havia estat suara, feia a tot estirar, dues hores, perquè el rastre era de fresc; així és que la nostra esperança i la nostra ardor redoblaven. Però el dia baixava visiblement!

Cosa estranya; d'ençà de la nostra eixida no haviem trobat ni llenyataires ni carboners ni segars. En aquella estació, la solitud del Schwartz-Wald és tan pregona com la de les estepes de l'Amèrica del Nord.

A les cinc, la nit havia arribat; Sperver va fer parada i em va dir:

-Pobre Fritz, hem eixit dues hores massa tard. La Lloba ens va massa al davant. Abans de deu minuts sota els arbres hi haurà una fosca com a de foradada. El més senzill és arribar a la Roca-Baumada, a vint minuts d'aquí, encendre un bon foc, menjar les nostres provisions i buidar la nostra pell de boc. Tot seguit que la lluna s'aixecarà rependrem la pista, i si la vella no és el diable en persona, hom pot jugar deu contra un que la trobarem morta de fred al peu d'un arbre; perquè és impossible que una criatura humana pugui suportar fadigues com aquesta en un temps aixís; el mateix Sebalt, que és el primer caminador del Schwartz-Wald, no ho resistiria!… Vejam, Fritz, ¿què trobes?

-Trobo que caldria ésser boig per obrar altrament; i sobretot no em puc tenir de gana.

-Bé doncs, fem via!

Va posar-se'm al davant i es va ficar per un congost, entre dues rengleres de penyals espadats. Els avets creuaven llurs branques per damunt de nostres caps. Sota els nostres peus rajava un torrent gairebé eixut; i, de tard en tard, algún raig esgarriat en aquelles fondàries feia mirallejar l'aigua tèrbola com a plom.

La obscuritat es va fer tan densa que vaig haver d'abandonar la brida de Reppel. Les passes de nostres cavalls sobre els palets llisquívols produïen ressons estranys, com esclats de riure sinistres. Els ecos del rocam repetien els sons sense interrupció, i, al llunyedar, un punt blau semblava engrandir-se a mesura que ens hi acostavem: era la eixida del congost.

-Fritz- em va dir Sperver, -som al llit del torrent del Tunkelbach. És la gorja més salvatge de tot el Schwartz-Wald; acaba en una mena de cassola, que hom anomena la Marmita del gran Renouer. A la primavera, al temps de la fosa de les neus, el Tunkelbach vomita aquí dins totes les seves entranyes, d'una alçària estant de doscents peus. Fa una fressa esparveradora. Les aigues s'enjeguen i tornen a caure en plugim, àdhuc damunt les muntanyes del volt. De vegades arriben a emplenar la gran caverna de la Roca-Baumada; però en aquesta hora deu estar seca com una mala cosa, i podrem fer-hi un bon foc.

Tot escoltant Gedeon, considerava aquell congost ombrívol i em deia que l'instint de les feres, en cercar aquells caus, lluny del cel, lluny de tot allò que alegra l'ànima, té alguna cosa de remordiment. En efecte, els éssers que viuen a ple sol: la cabra dreta damunt el penyal punxagut, el cavall menat per la plana, el gos que es belluga a prop del seu senyor, l'ocell que es banya en plena llum, tots respiren la joia, la felicitat; saluden el dia amb llurs danses i amb llurs crits d'entusiasme. I el cabirol, que brama a l'ombra de les grans arbredes, en els seus jaços verdejants, té quelcom de poètic com l'asil que prefereix; el senglar, quelcom de brusc, d'esquerp, com la brossa impenetrable on s'enfonza; l'àguila, de fer, d'altívol com els seus penyals espadats; el lleó, de majestuós com les voltes grandioses de la seva caverna; però el llop, la guineu, la mustela recerquen les tenebres, la por els acompanya; això s'assembla al remordiment!

Somniejava encara aquestes coses, i sentia ja l'aire viu que em feria el rostre—perquè ens acostàvem a l'eixida de la gorja,—quan de cop i volta un reflex rogenc passà damunt la roca a cent peus al damunt nostre, empurpurant el verd ombrívol dels avets i fent guspirejar les garlandes de gebre.

-Ah!- va fer Sperver amb veu ofegada, -ja tenim la vella.

El meu cor va botar; ens estàvem apretats l'un contra l'altre.

El gos rondinava sordament.

-¿No es pot escapar?- vaig demanar tot baixet.

-No; està agafada com una rata a la ratera, la Marmita del gran Renouer no té altra eixida que aquesta, i a tot el seu voltant els penyals tenen doscents peus d'altura. Ah! ah! ja et tinc, vellarda brètola!

Va descavalcar en l'aigua glaçada, tot donant-me la brida de són cavall a tenir, i una tremolor em va escometre. Vaig sentir en el silenci el tic-tac ràpid d'una carrabina que hom carrega. Aquest sorollet estrident em va recorre tots els nervis.

-Sperver, que vols fer?

-No temis gens ni mica, és per a espantar-la.

-Això prou! però res de sang. Recorda't del que t'he dit: la bala que colpiria la Pesta mataria igualment al comte!

-Estigues tranquil.

Va allunyar-se sense escoltar-me més. Vaig sentir el clapoteig de sos peus dins l'aigua, després vaig veure la seva alta còrpora dreta a l'eixida del congost negre, damunt el fons blavenc. Va restar més de cinc minuts immòbil. Jo, embadalit, atent, mirava, acostant-me amb molt de compte. Quan ell es va girar, ja no n'estava sinó a tres passes.

-Xsst!- va fer amb un aire misteriós. -Mira, mira!

Al fons de la corba, oberta espadadament com una pedrera a la muntanya, vaig veure-hi un bell foc que descabdellava sos torterols d'or sota la volta d'una caverna, i davant el foc un home aclofat, que pel seu vestit vaig reconèixer: era el baró de Zimmer-Bluderic.

Estava immòbil amb el front entre les mans. Al seu darrera, una forma negra jeia estesa damunt la terra, i, més enllà el seu cavall, mig perdut en l'ombra, ens mirava amb l'ull fix, l'orella dreta, els badius oberts d'allò més.

Vaig restar-ne palplantat.

Com era que el baró de Zimmer es trobés a aquella hora en aquella solitud?… Què hi venia a fer?… S'havia esgarriat?…

Les suposicions més contradictòries s'entretopaven en el meu esperit i no sabia a quina aturar-me, quan el cavall del baró es posà a renillar.

En sentir aquell soroll el seu senyor aixecà el cap.

-Què tens, Donner?- va dir.

Després, a son torn, va mirar en direcció de nosaltres, amb els ulls badats.

Aquella testa pàl·lida d'arestes sortints, de llavis estrets, de celles grans, negres, contretes i obrint al mig del front una llarga arruga perpendicular, m'hauria colpit d'admiració en qualsevol altra circumstància; però aleshores un sentiment d'impressió indefinida s'havia apoderat de la meva ànima, i estava ple d'inquietud.

De sobte el jove va fer un crit:

-Qui hi ha?

-Jo, monsenyor,- va dir totseguit Gedeon avançant cap ell. -Jo, Sperver, el picador del comte de Nideck!…

Un llampec travessà l'esguard del baró, però ni un muscle de la seva cara no es va estremir. Ell es va alçar, tot endegant d'un gest la seva pellissa damunt les seves espatlles. Jo vaig atreure els cavalls i el gos, el qual es posà de cop i volta a udolar d'una manera planyívola.

¿Qui no n'està de sotmès a temences supersticioses? Davant els planys de Lieverlé, vaig tenir por. Una esgarrifança geliua em va resseguir tot el cos.

Sperver i el baró es trobaven a cinquanta passes l'un de l'altre: el primer, inmòbil al mig de la corba, amb la carrabina damunt l'espatlla; el segon, dret damunt la plataforma exterior de la caverna, amb el cap redreçat, els ulls altívols i dominant-nos amb l'esguard.

-Què voleu?- digué el jove amb un accent agressiu.

-Cerquem una dona- respongué el que havia estat caçador en terra d'altri, -una dona que ve cada any a rodar al volt del Nideck, i tenim l'ordre de detenir-la!

-Ha robat?

-No.

-Ha fet alguna mort?

-No, missenyor.

-Doncs què li voleu? I amb quin dret la perseguiu?

Sperver es va redreçar i tot fixant els seus ulls grisos en el baró, va fer amb un estrany somriure:

-I vós amb quin dret l'heu presa? Perquè és allí… la veig al fons de la caverna? Amb quin dret interveniu en els nostres afers? ¿No sabeu que aquí som a terres del Nideck i que tenim dret d'alta i baixa justicia?

El jove es va esblaimar, i digué en to violent:

-No tinc comptes a retre-us.

-Aneu amb compte- continuà Sperver, -vinc amb paraules de pau, de conciliació. Obro en nom del senyor Yeri-Hans, estic en el seu dret, i vós em responeu malament.

-El vostre dret?…- va fer el jove amb un somriure amarg, -no en parleu del vostre dret, m'obligarieu a dir-vos el meu!…

-Doncs bé, digueu-lo!- exclamà el vell caçador furtiu, mentre el seu nas tan llarg es corbava de cólera.

-No- respongué el baró, -no us en diré res i no entrareu pas!

-Això ho veurem!- va fer Sperver, tot avançant cap a la caverna.

El jove es tragué el seu coltell de caça. Aleshores jo, en veure-ho, vaig voler tirar-me entre ells. Dissortadament el gos que jo tenia fermat se'm va escapar d'una estrabada i m'estengué a terra. Vaig creure perdut al baró; però al mateix instant, un crit salvatge eixí del fons de la caverna i, en alçar-me, vaig veure la vella dreta davant la flamarada: esparracats els vestits, el cap tirat enrera, els cabells voleiant damunt l'espatlla; alçava al cel sos braços llargs, magres i feia bròfecs udols, així com el plany del llop en les nits fredes d'hivern, quan la fam li retorç les entranyes.

En ma vida no he vist cosa tan feresta. Sperver, immòbil, amb els ulls fixos, la boca entroberta, semblava petrificat. El mateix ca, davant aquella aparició inesperada s'havia aturat alguns segons; però corbant de cop i volta l'esquena eriçada de còlera, reprengué la seva correguda amb un rondinament d'impaciència que em féu estremir. La plataforma de la caverna es trobava a vuit o deu peus de terra; no fos estat això, l'hauria assolida del primer bot. El sento encara passar la brossa coberta de gebre, veig el baró tirar-se davant la vella, tot cridant amb veu garfidora:

-Mare!

Després, el gos, reprèn una darrera escomesa, i Sperver ràpid com el llampec, apunta i el llampa sense pietat als peus del jove.

Això havia passat en un segon. La timba s'havia il·luminat i els ecos llunyans es trametien l'explosió dins llurs fondàries infinites. Després va semblar que cresqués el silenci, com les tenebres després del llampec.

Quan el fum de la pólvora es va haver dissipat, vaig veure Lieverlé jeient a la base de la roca, i la vella sense sentits en els braços del jove. Sperver, pàl·lid, tot mirant el baró amb ulls ombrívols, deixava caure en terra la culata de la seva carrabina, amb la cara contreta i les parpelles mig closes d'indignació.

-Senyor de Bluderic- va dir, amb la mà estesa envers la caverna, -acabo de matar el meu millor amic, per a salvar aquesta dona… la vostra mare!… Deu gràcies a Déu que el seu destí sigui lligat al del comte… Endueu-vos-la… Endueu-vos-la!… I que no torni més… Perquè no en respondria, del vell Sperver!

Després, dant una llambregada al gos, féu en accents corprenedors:

-Pobre Lieverlé meu!… Ah! veu's aquí el que m'hi esperava ací!… Vina, Fritz… anem… fugim… Seria capaç de fer una malvestat!…

I tot prenent Fox per la crinera, volgué muntar a la sella, però sobtadament, son cor esclatà, i deixant caure la testa damunt l'espatlla del seu cavall, es posà a sanglotar com una criatura.

XIII

Sperver acabava d'anarse'n, enduent-se Lieverlé dins el seu mantell. Jo havia refusat de seguir-lo; per la meva part, el meu deure em retenia prop de la vella: no podia abandonar la dissortada sense fer mancament a la meva conciència.

A més a més, bé cal dir-ho, tenia curiositat de veure de la vora aquest ésser estrany; així és que a penes el picador havia desaparegut en la tenebror del congost, jo ja m'enfilava pel senderó de la caverna.

Allí m'esperava un rar espectacle.

Damunt un gran mantell de pells blanques hi era estesa la vella amb son llarg vestit de púrpura, amb les mans crispades sobre el pit, i la sageta d'or entre els cabells grisos.

Mil anys que visqués, l'imatge d'aquella dona no s'esborraria pas del meu esperit; aquella testa de voltor agitada pels darrers estremiments de la vida, els ulls fixos i la boca mig desclosa era d'aspecte formidable. Així devia ésser a l'hora de la seva fi la terrible reina Fredegunda.

El baró, agenollat prop d'ella, assajava de revifar-la; però al primer cop d'ull vaig veure que la dissortada estava perduda i vaig decantar-me, no pas sense un sentiment de pietat pregona, per agafar-li el braç.

-No toqueu la senyora- exclamà el jove amb veu irritada; -us ho prohibeixo!

-Sóc metge, monsenyor.

Va observar-me alguns segons en silenci, i féu, en veu baixa:

-Perdoneu-me, senyor, perdoneu-me!

Havia esdevingut tot pàl·lid, sos llavis tremolaven. Al cap d'un instant afegí:

-Què en penseu?

-S'ha acabat… Morta!

Aleshores, sense respondre cap paraula, s'assegué damunt una pedra ben gran, amb el front dins la mà, el colze damunt el genoll i els ulls fixos, com a anorreat.

Jo vaig aclofar-me vora el foc, tot mirant la flama que s'enfilava fins la volta de la caverna i projectava clarors d'aram damunt la cara rígida de la vella.

Erem allí feia una hora, immòbils com a dues estàtues, quan, alçant el cap tot d'una, el baró em va dir:

-Senyor, tot això em confón… Veu's aqui la meva mare… de vintisis anys ençà em creia conèixer-la… i ara tot un món de misteris i d'horror s'obre davant mos ulls!… Sou metge… heu vist mai una cosa tan espaordidora?

—Missenyor- li vaig respondre, -el comte de Nideck pateix una malaltia que té una estranya semblança amb la de la vostra senyora mare. Si teniu prou confiança amb mi per a comunicar-me els fets que haureu presenciat, us confiaré de bell grat els que jo conec, perquè aquest canvi podria potser oferir-me un mitjà de salvar el meu malalt.