Capítol I

Valor de la psicologia introspectiva. Descripció dels fenòmens psíquics. Il·lusions a les quals hom s'exposa en descriure'ls. El què resulta d'aquesta observació aplicada als fenòmens psíquics. Necessitat de posar en relació els fenòmens psíquics amb els fenòmens fisiològics. Com aquesta relació és compresa per H. Ebbinghaus i Th. Gustau Fechner. Teoria energètica de W. Ostwald. Tesi del paral·lelisme de W. James. Examen d'aquesta tesi. Necessitat d'establir una relació entre el fenomen psíquic i el fenomen fisiològic de la mateixa manera que hom posa en relació els fenòmens físics o químics amb llurs condicions causals respectives. Com els fenòmens físics són units a llur causa. El què nosaltres anomenem condició del fenomen físic. El què nosaltres coneixem, per mitjà de la condició, de la causa que realment, determina el fenomen físic. Aplicació del mateix criteri a l'estudi de la successió psico-fisiològica. Pas del paral·lelisme al determinisme. Exemples. Procés mental del qual depèn.

Ens és suficient un examen interior per a comprendre que no ens cal cap coneixement d'anatomia ni de fisiologia del sistema nerviós per a tenir esment dels fenòmens que s'acompleixen a la consciència. Si admetéssim amb Buffon que el sensori és una massa gelatinosa sense cap importància, tindríem d'aquests fenòmens el mateix coneixement que nosaltres en tenim. És en el nostre fur interior que la prova de llur existència és feta; llurs qualitats, llurs modalitats i llur durada no poden ésser objectes d'observació més que per l'examen introspectiu.

Aquest examen ha estat practicat des de diferents punts de vista. Mentre els uns s'han preocupat sobretot d'observar com els estats psíquics es succeeixen segons llur semblança, llur contigüitat, llur associació, d'altres han preferit considerar-los agrupats segons els elements que els composen, cercant de veure com s'edifica la vida psíquica complexa. Tots, no contrastant, han emmenat llur observació segons un criteri naturalista; seria tan injust de negar tota valor a la ciència així constituïda com de negar la valor de la mineralogia, que diferencia o identifica els caràcters amb els quals es presenten els cossos en la natura.

La valor real d'una ciència així constituïda és purament descriptiva. El mineralogista, per a distingir la sal comú, acumula dades i més dades; una, per exemple, és la del pes específic; el mineralogista no cerca pas d'explicar aquest pes pel dels elements que entren en la composició de la sal. Això mateix podem dir quant al psicòleg; havent descobert que hi ha estats que s'associen per llur semblança, per exemple, ell no se'n serveix pas per explicar aquest lligam ni aquesta similitud; es limita a observar-los empíricament, sense posar en evidència la condició a la qual això respon. Per altra banda, no li sembla que ho hagi de tenir en compte.

Pel simple fet de descobrir introspectivament que certs fenòmens estan lligats a d'altres, es figura explicar els uns pels altres; en realitat no ha fet sinó descriure llur relació recíproca. Hom ha dit –i donem això com a exemple– que el més o menys d'interès que nosaltres portem a la percepció dels objectes depèn de l'associació d'aquest estat amb d'altres de naturalesa afectiva; així s'explicaria l'esforç psíquic anomenat atenció. És clar que hom no ha fet altra cosa que descriure el concurs d'altres factors en l'atenció; la condició que determina el fet mateix de l'atenció resta inapreciada.

La veritat és que sempre, introspectivament, expliquem els fenòmens els uns pels altres –d per c, c per b, b per a–; el què nosaltres fem amb aquesta operació és passar una revista retrospectiva dels fenòmens a b c d revista conforme a les constatacions fetes de llurs relacions recíproques; però quant a la condició que ha establert per endavant aquestes relacions, res en aquesta operació no tendeix a fer-la visible. Creure el contrari és fer-se la mateixa il·lusió que si, havent sortit de París o de Berlin, creguéssim que els pobles a b c d, succesivament trobats, són al país perquè els hi veiem; el cert és que els hi veiem perquè hi són. Però com ha esdevingut que les nacions en qüestió s'hagin format en el país on viuen? Heus aquí el què ignora el viatger qui constata llur existència.

Com ha esdevingut que els fenòmens psíquics es succeeixin segons un cert ordre preestablert? Com ha esdevingut que els fenòmens considerats isoladament són el que són? Això és el què ignora el psicòleg quan es limita a observar-los, sigui un per un, sigui en sèrie, des del punt de vista de la seva pròpia consciència.

En el mateix ordre de fenòmens estrictament lògics llur successió resta també inexplicada. Quan nosaltres diem que de tals premisses se'n desprèn tal conseqüència, tenim la il·lusió que aquesta ha estat condicionada per aquelles; ens figurem haver procedit amb el rigorisme del físic quan estableix una relació entre la desviació de la llum i la densitat del medi que travessa. En apariència la similitud és perfecta; en efecte, el físic diu que sempre que la condició s'acompleixi, la desviació del raig lluminós es produirà; semblantment el psicòleg pot afirmar que, donades tals premisses, sempre apareixerà tal estat de consciència i no pas un altre; ell en coneix la condició.

En reflexionar ens donem compte que entre les dues maneres de procedir no hi ha similitud. Quan el físic ens ensenya que la refracció depèn d'una condició, vol dir que neix d'una causa; nosaltres ens la representem sota la forma de la densitat. Però quan el psicòleg presenta la conseqüència com a condicionada per les premisses, no vol pas dir que en aquestes es trobi la causa d'aquella. Conforme a les lleis de l'empirisme admet que les premisses són estats precedents, fenòmens purs; i és així que l'observació introspectiva li ha permès de descriure el pas de les premisses a la conseqüència, sense que tingui la pretensió de posar en evidència la condició determinant d'aquest pas, o sigui la seva causa.

Altrament fora si –infidel al seu punt de vista empíric– hagués admès com a pressuposat un principi intel·ligent d'on emanaria, com de sa deu natural, la comprensió de les premisses amb la de la conseqüència com llur derivació obligada, per obediència a una impulsió imposada des de dalt; d'aquesta manera els fenòmens se'ns presentarien relligats per un llaç causal. Però si, per endavant, hem fet professió de fe empírica, ens trobem en l'obligació de no acceptar sinó el què és observable; de dos o molts fenòmens successius, allò que primer es presenta a l'observació és els fenòmens isolats, i després llur successió; no és matèria d'observació, car no és un fenomen, ni la força eficient pressuposada que crea els fenòmens, ni la força eficient que els relliga uns als altres; totes dues són matèria de concepció, però no d'observació.

Hi ha, però, escoles filosòfiques que sostenen que, per l'experiència interna, hom percep d'una manera immediata el llaç causal que regeix la successió de certs fenòmens psíquics. Àdhuc hi ha bon nombre de psicòlegs que han fet professió de fe empírica i que pensen així mateix; en aquesta creència es fonamenta l'anomenada experiència interna.

No hi ha com fixar bé el sentit dels temes per arribar a entendre's; altrament cadascú en fa ús en una accepció distinta, i això porta confusions greus i pertorbadores. En el món exterior estimem empíric tot fenomen o conjunt de fenòmens sotmesos a l'observació directa amb independència de llur origen causal. Així la desviació de la línia dreta que sofreix la imatge del bastó ficat a l'aigua, la descomposició de la llum que travessa un prisma, la projecció a l'horitzó llunyà de l'oasis del desert, són estimats fenòmens empírics mentre que són observats independentment de la condició causal que els determina; però quan nosaltres els lliguem a aquesta condició i quan els veiem presentar-se, d'una manera invariable i constant, sempre que el raig lluminós travessi medis de densitats diferents, deixem de qualificar-los d'empírics.

Altre exemple: un medicament –la quinina que guareix el paludisme– és un remei empíric mentre nosaltres ignorem per què guareix o com determina aquest efecte. El dia que observem que la quinina mata la plasmòdia, el remei ja no ens semblarà tan empíric, per la sola raó que estableix un lligam causal entre el medicament i la seva acció curativa.

El mineralogista classifica els cossos naturals identificant els caràcters que són comuns a un grup i diferenciant els que no són propis a aquest grup; diem d'ell que segueix un mètode empíric perquè no es proposa de recercar en virtut de quines condicions els caràcters són comuns, ni quines són les condicions causals determinants de les diferències; es limita a observar les coses tal com la natura les presenta, sense passar més enllà d'aquesta inspecció immediata. En el llenguatge comú i ordinari que emprem per expressar les nostres idees, és això el què anomenem empíric; empírica, també la ciència naixent que es fonamenta en aquesta manera d'observar, la més senzilla de totes.

La introspecció, per la seva banda, ens mostra també els fenòmens interns en llur qualitat de fenòmens idèntics o diferenciables els uns dels altres; en aquesta successió ininterrompuda d'esdeveniments que apareixen i desapareixen en la consciència, quan solament tenim en compte els fets mateixos i l'ordre segons el qual es succeeixen els uns als altres, nosaltres els considerem sota un aspecte empíric.

És clar que si som kantians, si creiem la intel·ligència constituïda per virtualitats preexistents que ens permeten de comprendre la qualitat, la relació, la quantitat d'aquests fenòmens, tot canvia; les esmentades virtualitats són la condició per mitjà de la qual ens esdevenen comprensibles. Esguardats des d'aquest punt de mira ja no seran empírics; no ens limitem a observar-los tal com ens els presenta la introspecció immediata sinó a través d'una concepció que ens serveix per a explicar-los. Tampoc ho seran si pressuposem l'existència d'un principi que, per un acte de prensió de la matèria sensorial, concep en ella distintament la qualitat o la intensitat o la connexió causal de la successió dels estats. Tant ací com en el cas anterior, ens semblarà que verifiquem –per veritables experiències internes o com a dades de l'observació– una sèrie d'enunciats o de proposicions; aquell qui no esguarda els fets des d'aquestes posicions mentals no pot de bon grat acceptar aquesta manera de fer.

Purificats de tot prejudici personal o d'escola som unànims a convenir que hi ha sensacions de caràcters diferenciats, imatges, associacions, una successió d'estats lligats els uns als altres en una forma lògica, emocions, impulsions sexuals, apetències tròfiques. És, però, inadmissible que nosaltres poguem observar interiorment un principi intel·ligent o qualsevol gènere de categories; ni aquest principi ni aquestes categories són fenòmens; no es tracta ja d'observació o d'experiència empírica, sinó de pures concepcions de caràcter personal.

El psicòleg, tancat dins la seva pròpia consciència, es troba davant d'una multitud de fenòmens que apareixen i desapareixen sense que pugui exactament conèixer ni les condicions que cal realitzar per a llur aparició, ni el què cal fer perquè s'esborrin. Descobreix identitats o diferències i no aconsegueix de trobar la raó d'unes i d'altres; es dóna compte que estan en relació les unes amb les altres i no comprèn quina condició preestablerta regeix aquesta relació; descobreix impulsions, apetències vives, tendències vehements; i com no suposem que es tracti d'un imaginatiu, sinó d'un observador, no pot reeixir a trobar l'origen d'aquestes forces psíquiques, ni pot explicar llur manera d'ésser i de desenvolupar-se. Igual que un mecànic que no tingués idea de la força elèctrica que fa accionar un mecanisme molt complicat, només observa que tal peça es mou d'una manera, tal altra d'una manera diferent, que més lluny una tercera resta immòbil i tot de cop entra en joc i s'engrana amb les altres; no pot penetrar el mecanisme secret que determina aquests moviments tan variats i la reciprocitat de llurs accions. Com sigui que resisteix a la temptació de suposar una força misteriosa que ho posa tot en moviment, i com que es concreta únicament a allò que observa, crea una psicologia sense ànima, una ciència de fenòmens purs que es mouen dins del temps com ombres, que venen, passen i s'esvaeixen sense que li sigui possible d'endevinar com esdevé que sigui així.

La introspecció purament empírica no dóna gaire més que aquest espectacle, desencoratjador pel qui aspira a explicar tot allò que ell no pot fer sinó descriure. Si aquests fenòmens es desenrotllen davant d'un subjecte informat –en una forma o altra– de llur agent productor o causal, ell els explicarà bé o malament, però els explicarà. Però hem arribat a un temps on hom està sobresaturat d'explicacions metafísiques. Les descripcions purament empíriques no ens són odioses com aquestes explicacions, però no ens satisfan. Nosaltres desitgem amb vehemència deslliurar els fenòmens psíquics de llurs condicions causals per poder-los explicar com el físic explica els fenòmens de la física, el químic els de la química, el fisiòleg els de la biologia. Estudiats en sèrie indefinida ens apareixen flotants i despresos de tot lligam causal, la qual cosa ens dóna un sentiment de contrarietat; és necessari de sortir d'aquesta situació angoixosa.

Tots aquells que aspiren a reduir els fenòmens psíquics a la categoria dels fenòmens físics i dels fenòmens químics han acumulat treballs de valor decisiva destinats a demostrar que deuen ésser estretament lligats al funcionament del sistema nerviós. La conseqüència d'aquesta immensa tasca és que ningú dubta avui que tota modificació psíquica s'acompanya d'una despesa fisiològica. Però la foscor més espesa regna quant a la relació a establir entre el què és fisiològic i el què és psíquic. El problema és de palpitant actualitat. No ha estat plantejat entre fenomen i fenomen, entre la condició fisiològica elemental i la condició psíquica –també elemental– que se'n desprèn, tal com ha estat fet en química o en física. El problema està plantejat d'una manera general, comprensiva, abraçant tots els casos particulars. Quina relació hi ha entre el fet fisiològic i el fet psíquic, entre l'ànima i el cervell? Les solucions proposades varien segons que les tendències de l'autor siguin metafísiques o empíriques.

H. Ebbinghaus creu que la doctrina de les localitzacions és incompatible amb la hipòtesi que fa del cervell l'instrument de l'ànima. Si fos així, l'ànima seria auditiva a una regió, visual al costat, i així successivament; aquesta ànima topogràfica li sembla inacceptable. Ultra això, la suposició que l'ànima pugui per ella sola –o d'una manera espontània– provocar reaccions nervioses, és inconciliable amb el principi de la conservació i de la transformació de l'energia. Al seu parer la teoria més viable és la del paral·lelisme psico-físic entès en sentit metafísic. Les dues sèries –objectiva l'una, subjectiva l'altra– dependrien de la mateixa realitat presentant-se sota dos aspectes, tant que allò que és vist i tocat en l'espai és la cosa mateixa percebuda com a tocada i vista en la consciència.

En el fons la tesi de H. Ebbinghaus és la mateixa que la de Th. Gustau Fechner, el qual creu que la diferència que existeix entre el què és físic i el què és psíquic no depèn més que del punt de vista on nosaltres ens col·loquem per observar l'un i l'altre. Pensar amb el cervell i concebre el cervell pensant, és veure el pensament per dintre o per fora; és talment com quan nosaltres mirem un objecte buid: per dintre és còncau, per fora és convex, i no contrastant és el mateix objecte.

Amb les tesis metafísiques d'aquest gènere passa –quan hom les examina fredament– el mateix que amb totes les qüestions experimentals que són plantejades fora de llur medi natural: hom no les resol pas; hom les planteja de nou i en termes tals que esdevenen insolubles. Ens trobem satisfets i decebuts alhora; la qüestió resta tal com era abans; solament que nosaltres no ens en adonem, distrets com estem per la concepció metafísica.

Nosaltres ens proposem, per exemple, de determinar quina classe de relació pot existir entre la reacció objectiva provocada per l'excitació de la sensibilitat gustativa i la sensació sàpida; en lloc de resoldre la qüestió nosaltres la desplacem quan diem que és de la reacció mateixa de les neurones sensitives excitades que brolla en la consciència l'efecte sensorial. No sabem –ni podem saber– si és o no la mateixa cosa la que determina l'un o l'altre efecte; està per damunt de la nostra observació, és suprasensible. El què nosaltres desitgem conèixer d'una manera concreta, és la relació entre allò que en els elements nerviosos es mostra en forma d'una reacció físico-química i allò que, en la consciència, es presenta en forma d'una modificació psíquica; poc ens interessa tot el què, més enllà del món dels fenòmens i de l'observació, determina efectivament els efectes constatats. La qüestió que ens interessa de veritat subsisteix pràcticament de la mateixa manera, i reclama la seva solució, tant després com abans d'una explicació sobre la legitimitat de la qual no tenim intenció d'emetre judici en aquest lloc.

W. Ostwald és de parer que tota vegada que el treball del pensament està indissolublement lligat a un consum d'energia –tal com el treball físic–, no hi ha cap dificultat per a concebre'l energèticament a la manera dels altres fenòmens naturals. El fet en què es funda la conclusió és absolutament exacte; és indubtable que el fenomen psíquic està lligat a una despesa d'energia fisiològica com a un precedent sense el qual la seva existència no es concep. Quant a la conclusió derivada del fet ens sembla més que fosca; és inintel·ligible.

Concretament hom no comprèn què significa quan hom sent a dir que convé de concebre i de pensar energèticament. En l'encadenament circular de les transformacions energètiques mai no es destrueix una quantitat d'energia sense que no se'n crei una quantitat equivalent en una altra forma; d'ací es desprèn que en la idea d'energia està continguda la idea de reversibilitat en una forma mecànica. Però tot allò que no és reversible no pot ésser revertit i és impossible de concebre-ho com a energia; és, doncs, un mot que no té cap sentit.

Des del punt de vista on es col·loca Ostwald cal concebre, com a base i origen del pensament –o més genèricament del fenomen psíquic– una despesa fisiològica; el fenomen psíquic seria una transformació energètica d'aquesta despesa. Però en esguardar les coses de més prop, si cerquem d'evaluar la quantitat d'energia creada per l'aparició del fenomen nou, hem de reconèixer que no n'ha creada gens. El concepte d'energia no és aplicable ací perquè ens trobem en presència d'un fenomen que no és reversible en forma mecànica. El cicle de les transformacions energètiques es tanca en el domini de l'objectivitat i de la fisiologia, però no usurpa el de la subjectivitat.

W. Ostwald pretén que sobre aquest punt sofrim la influència d'una concepció falsa, que ens ve de Plató, i en virtut de la qual establim una distinció fonamental entre la vida mental i la vida física. Aquesta concepció no ens ve pas de Plató, i no és una concepció; és l'expressió d'un fet empíric; en la seva qualitat de tal hom no té dret a refusar-la.

El què realment presta a confusió, és de no diferenciar la condició fisiològica del fenomen psíquic condicionat, i d'identificar allò que l'observació ens presenta com a distint; els fenòmens d'una sèrie no poden soldar-se als de l'altra, energèticament. Relacionar els uns i els altres amb l'energia és forçar el terme, és emprar el mot en un sentit metafísic que no té res a veure amb la seva accepció científica.

Entre els fenòmens fisiològics o d'ordre físico-químic que es desenrotllen en la intimitat de la substància nerviosa, i els fenòmens psíquics que sorgeixen simultàniament en la consciència, W. James creu que no hi ha sinó un simple paral·lelisme. En el capítol VI dels seus Principis de Psicologia, desenvolupa amplament aquesta tesi. Admet sense dificultat que si hom descomposa l'estat de consciència en els seus elements, cada un s'acompanya de la reacció local que li correspon, però sempre com a fet simplement paral·lel; concep tan deslligada la relació de les dues sèries que creu que els fenòmens psíquics poden subsistir independentment del procés cerebral.

W. James formula la tesi del paral·lelisme des d'un punt de vista empíric; amb ella enuncia un fet. L'existència d'aquest fet pot ésser demostrada per l'observació? Dos fenòmens paral·lels són dos fenòmens que coincideixen en el temps sense acció recíproca, com dos trens que van amb igual velocitat cadascun per la seva via. És així com es comporten els fenòmens psíquics en relació amb els fenòmens físics? Estudiem-ho breument.

Nosaltres prenem certa dosi d'alcohol; per un encadenament de fenòmens que no cal recordar ara, l'alcohol actua sobre el sensori i hi determina un canvi de l'estat objectiu; aquest canvi és de naturalesa físico-química; nosaltres no en coneixem la fórmula, però ningú no dubta de la seva realitat. Mentre aquest procés es desenrotlla en la intimitat de la substància nerviosa, un sentiment d'alegria apareix a la consciència. Existeix entre els dos fenòmens una pura coincidència? L'home, quan no ha tingut de preocupar-se de tesis que li calia sostenir, sempre ha comprès que la modificació psíquica segueix la ingestió d'alcohol com qualsevol altre fenomen d'ordre físic o d'ordre químic segueix la condició –establerta per endavant– de la seva aparició.

Cas semblant; una espina ens fereix. Ningú no creu –i W. James menys que cap altre– que la dolor consecutiva a aquesta excitació coincideix amb ella. Entre l'espina i la dolor establim una connexió causal, com fem entre la densitat del medi i la refracció de la llum, com fem entre la commoció dels cossos que vibren i el so. Si aquesta relació entre el fet fisiològic i el fet psicològic no fos concebuda sota la forma d'una connexió causal, el físic no estaria autoritzat a formular, com una proposició experimental, que el so respon a una vibració; li caldria limitar-se a dir que coincideix amb ella. La lògica emmena el físic a creure que existeix entre la vibració i el so una relació més pregona que una coincidència paral·lela; els mateixos motius de lògica porten, naturalment, a creure que hi ha quelcom més que una pura coincidència entre l'alcohol i el sentiment exhilarant, entre l'espina i la dolor.

Deixem, ara, aquests casos relativament senzills per passar a l'observació d'un altre de més complex: un procés patològic modifica el funcionament dels centres superiors. Cal admetre que la ideació depriment o delirant acusada per la consciència del boig és paral·lela a aquest procés? O bé, cal admetre, entre el procés i l'estat mental que el segueix, l'existència de la mateixa relació de causa a efecte que hi havia entre l'alcohol i l'alegria, entre l'espina i la dolor?

Sempre que es presenten alhora a la nostra consideració la condició i el fenomen psíquic consecutiu, no dubtem a afirmar que la relació que lliga els dos ordres de fets és de naturalesa causal; refusem del nostre esperit la idea d'un paral·lelisme com una hipòtesi sense fonament. Però quan la introspecció acusa estats, els orígens fisiològics dels quals ens són desconeguts –com les modificacions del pols cerebral comprovades pel pletismògraf, l'augment de les combustions constatat pel termòmetre, una activitat més gran del quimisme demostrada per l'anàlisi–, llavors la idea del paral·lelisme reapareix perquè no ens és possible de descobrir la connexió causal que lliga aquesta energia fisiològica amb els fets psíquics que es desenvolupen en la consciència. Si, amb esperit veritablement imparcial, ens demanem com és que concebem aquesta sèrie flotant d'estats psíquics com simplement paral·lela a l'activitat cerebral, ens cal confessar que la concebem així perquè no podem anar més enllà; ens sentim impotents per a discernir entre aquestes dues sèries de fenòmens –interns els uns, objectius els altres– la connexió causal establerta immediatament quan es tractava de fenòmens que es presentaven més fàcils i elementals. És llur complexitat mateixa qui ens manté en la nostra actitud expectant.

Nosaltres afirmem que entre ells hi ha una correlació perquè no coneixem llur relació. Els creiem concomitants perquè ignorem el lligam que regeix llur successió; paral·lels, perquè així es presenten i no perquè ho siguin. N'hi hauria prou que poguéssim establir llur relació perquè aquest paral·lelisme s'esvaís, tal com desapareixen els coneixements provisionals quan hem atès la certitud definitiva.

La teoria del paral·lelisme és un compàs d'espera, no una conclusió. Quan el problema es planteja d'una manera general, la immensa majoria dels fisiòlegs dubten a dir llur opinió, puix que no poden posar en evidència la naturalesa del llaç que lliga els fenòmens; dir-los paral·lels és emetre una hipòtesi que no compromet a res. Però quan la qüestió es concreta a casos particulars i ben definits, quan es tracta de precisar la relació que pot existir entre l'excitació i la sensació, la impulsió psico-motriu i el moviment, etc., no hi ha ningú que admeti el paral·lelisme; àdhuc els mateixos defensors d'aquesta doctrina es comporten aleshores com els partidaris més decidits del lligam causal.

I no contrastant, el problema que es planteja entre el procés cerebral i la consciència és el mateix que el que hom plantejà en el seu temps –encara que d'una manera més limitada–, per exemple, entre l'excitació i la sensació, ja que aquesta sensació per senzilla que sigui és tan psíquica com pugui ésser-ho la concepció més elevada. Psíquic, segons la diferenciació cartesiana fonamental, és el fet donat en el temps pur; no és psíquic tot allò que està situat en el temps i en l'espai.

En la nostra temptativa de definir la naturalesa de la relació que uneix el fet psíquic amb el fet fisiològic no tenim la pretensió de renovar la tesi pertorbadora del materialisme. Abans de tot la recusem per metafísica. Reconeixem que existeix en l'ordre empíric un veritable dualisme entre les sèries psíquiques i els fenòmens fisiològics; però creiem que les sèries psíquiques no són pas flotants; tenen un llaç que les lliga a llur condició causal de la mateixa manera que els fenòmens físics estan lligats a la condició externa que els determina. Si en aquest punt la qüestió es presenta fosca i de solució difícil, això no és degut a que no lliguem el fet psíquic al fisiològic d'igual forma com el físic relaciona els fenòmens que estudia amb la causa exterior, fent abstracció del concepte metafísic d'aquesta causa, a la manera també com el fisiòleg encadena els fets biològics fent abstracció de tot principi vital, de tota mena d'esperit vital.

El materialisme i l'espiritualisme coincideixen a projectar sobre la qüestió una ombra espessa. Si solament el situem fora del con d'ombra, el problema es presentarà amb més claredat que no com poden imaginar-se'l el gran nombre dels que viuen sota la preocupació de la matèria o de l'esperit.

Com és que el físic considera que els fenòmens estudiats per ell no són arbitraris? És perquè els veu dependre d'una causalitat que sempre els determina, i d'una manera idèntica, un cop li són conegudes les causes de les quals deriva l'efecte.

Prenem la producció del so; sabem com el físic arriba a formular la dada científica més elemental referent a aquest fenomen, i com aquest coneixement es fonamenta en una connexió causal invariable. Per a poder atribuir els efectes acústics experimentats als objectes respectius que els determinen, cal que ens representem aquests darrers per un cert nombre d'imatges. El timbre especial del so de la campana és atribuït a aquest objecte que per endavant ens figurem fred, resistent, de color bronzejada, d'una forma particular; però aquestes representacions no tenen res a veure amb la causa real que determina el timbre, puix si nosaltres no les posseíssim, la campana no deixaria de sonar de la mateixa manera; el timbre seria relacionat amb la seva causa, solament que nosaltres només ens la representaríem per aquest sol caràcter.

La suma d'imatges constitueix, doncs, el mitjà subjectiu de què disposem per a preveure l'efecte sensorial especial que determina la campana quan tocarà. Aquesta previsió està plenament justificada; és producte de l'experiència. L'acció mateixa que crea en l'oïda un timbre especial crea damunt de la pell una impressió de frescor i en els ulls una certa color: és tanmateix lògic i natural que cada una de les imatges de l'objecte, isoladament, evoqui en la nostra memòria les altres imatges que ens són proporcionades per sentits diferents.

Si nosaltres imaginem ara que els cossos que sonen a la nostra orella vibren davant dels nostres ulls, insensiblement s'establirà un lligam entre la imatge del moviment vibratori i la imatge acústica consecutiva. Constatem que en el nostre esperit s'ha formulat el judici: tot allò que vibra és sonor. De la mateixa manera que, abans, per la sola representació visual de la campana podíem preveure l'efecte acústic d'aquesta causa obrant sobre l'oïda, preveiem actualment –d'una manera més general– quin efecte acústic determinarà allò que apareix als nostres ulls en la forma d'una certa vibració. Experiències ulteriors, més rigoroses que l'experiència molt simple que acabem d'indicar i que solament és preparatòria, contribueixen a arrelar en el nostre esperit la certitud que la causa que obra sobre la nostra orella només pot produir efecte sensorial amb la condició que vibri.

Aquesta vibració –hom ho veu– no és pas la causa del so, així com les imatges que ens permeten de conèixer el timbre propi de la campana no són la causa d'aquest timbre. És solament el mitjà subjectiu del qual nosaltres disposem per a conjecturar a quin moment un so va a actuar sobre la nostra oïda. Aquest mitjà l'anomenem condició causal; ella ho és, en efecte, donat que la imatge de l'objecte que vibra no és arbitrària i no és espontània; la imatge és imposada per la causa mateixa que, en obrar sobre l'oïda, determina el so.

Si l'haguéssim anomenat causa segona, aquesta denominació hauria estat impròpia perquè de causa no n'hi ha més que una, la que produeix l'efecte sensorial. La condició vol dir el fenomen intern que ens permet de preveure a quin moment la causa real va a determinar l'efecte acústic; però no és causa de res. Car, què sabem de la causa real per mitjà de la condició? Exactament el què sabíem abans, és a dir, que determina un efecte acústic; però quant a aquesta causa no sabem ni més ni menys del què sabíem. Malgrat això, hem adquirit –pel sol fet d'haver-nos assegurat que el seu efecte serà produït per mitjà de la condició, un coneixement del més alt interès personal.

No ens moguem del mateix tema. Continuant l'estudi de la condició observem, gràcies a certs artificis anomenats experiències, que a mesura que la imatge visual acusa un augment del nombre de vibracions en la unitat de temps, el to s'eleva; a mesura que el nombre de les vibracions disminueix, el so esdevé més greu. Constatem també que quan les vibracions es fan més amples, el so és més intens. És així que el coneixement s'engrandeix i es completa. Abans sabíem a quin moment la causa obrava sobre l'oïda; podem ara dir per endavant quan i com obrarà, segons les condicions de la vibració.

Un cop el camí és obert a la investigació, molts homes generosos s'hi llancen i descobreixen meravella darrera meravella, sense preguntar-se mai quina és la causa; no miren més que l'efecte produït sobre els sentits en tals i tals condicions. Quant a la naturalesa d'aquesta causa –objecte etern de litigi per a l'especulació–, no saben, avui que saben tantes coses, ni més ni menys que el físic novell que observa per primera vegada la coincidència del so i de la vibració. Amb tot, com que convé de representar-se la causa pel seu efecte sensorial, és a dir, per la imatge, diuen en llur llenguatge corrent: la vibració determina el so; la seva freqüència, l'alçària del to; la seva amplitud, la intensitat del so. Però amb això ells no volen pas dir que la representació vibratòria, concebuda com a fenomen i determinant el fenomen consecutiu, sigui realment la que obra com a causa. L'ideal que els obliga a aquest difícil encadenament lògic no és altre que el desig i la necessitat d'arribar a preveure quan i com un efecte nou sorgirà d'una cosa existent, amb independència absoluta de tota voluntat personal; el què ells no desitgen conèixer en essència, el què no està sota llurs sentits, ho abandonen a l'obscuritat de l'inconegut.

Aquest mateix criteri, ànima viva de la ciència experimental, ha de regir també la forma de la investigació psico-fisiològica. La proposició “el so ve d'un cos que vibra” no està més ben demostrada per al físic que per al fisiòleg aquesta altra: “una commoció psíquica pressuposa una commoció nerviosa”.

Està provat d'una manera extraordinàriament exacta que la suspensió de l'activitat fisiològica, sigui per interrupció de la irrigació sanguínia, sigui per acció dels anestèsics, o per qualsevol altra causa, determina infal·liblement la suspensió de la vida psíquica; aquesta retorna des que l'activitat fisiològica es restableix. Ha estat provat pel pletismògraf que l'activitat interior creix o disminueix d'acord amb l'activitat circulatòria; creix o disminueix també amb la intensitat dels recanvis bioquímics. Finalment, si hom destrueix una part determinada de la massa cerebral, hom suprimeix alhora determinats fenòmens psíquics. Malgrat aquests fets i d'altres de la mateixa naturalesa, no arribem a comprendre, i menys encara a demostrar, la subordinació experimental del fet psíquic al fet fisiològic. Llur paral·lelisme passa flotant davant els nostres ulls sense que poguem anar més lluny i descobrir el nus causal, el motiu de successió que relliga un fenomen a l'altre. Estem, en front d'aquest espectacle, en la mateixa situació que es troba el físic quan es limita a constatar que allò que emet un so és un cos vibrant. El físic no estableix pas una connexió causal entre la vibració i el so; s'acontenta d'observar la coincidència d'un fenomen amb un altre fenomen.

Però quan d'aquesta proposició passa a una altra i, fonamentant-se en l'experiència, diu: sense la vibració el so no és possible, llavors enuncia que sense l'antecedent no és possible el conseqüent, i en obrar així estableix un llaç determinista en una successió que poc abans era considerada com una coincidència pura.

Això mateix podem dir de nosaltres; si no ens col·loquem en una nova situació lògica, de la simple observació de les correlacions constatades no podem deduir-ne més que el paral·lelisme; mai arribar a la connexió causal. Ens és indispensable per a arribar-hi de poder observar, d'una manera immediata i directa, com el fet psíquic segueix el fisiològic en les condicions per endavant establertes; com varia quan aquestes condicions canvien; com desapareix quan són suprimides. És a aquesta operació que nosaltres donem el nom d'experiència; i anomenem condició de l'experiència els fenòmens fisiològics que es tenen de realitzar per endavant perquè aparegui el fenomen que constitueix el seu objectiu. La possessió tècnica d'aquestes condicions ens confereix l'aptitud de procurar la reaparició del fenomen; sabrem llavors a quin moment la causa –submergida dins l'ombra– produeix el seu efecte, i sabrem també com el produeix; malgrat això continuem ignorant què és aquesta causa.

Pràcticament hom comprèn la diferència que hi ha entre la simple coincidència i el fet determinat; nosaltres considerem les oscil·lacions de la corba pletismogràfica com a paral·leles a les variacions de l'activitat psíquica perquè no podem posar en evidència el nus que lliga aquesta a l'activitat circulatòria més o menys gran. Però el què es presenta aquí com a coincident, es presentarà sota un aspecte determinista si sabem variar, simplificant-les, les condicions de l'experiència. N'hi ha prou d'haver establert per l'experiència la relació entre les oscil·lacions de la corba pletismogràfica i les diferents tonalitats del so que ens serveix per a excitar l'oïda; n'hi ha prou d'haver verificat la correspondència fortament estreta entre les variacions de l'una i les de les altres perquè afirmem sense vacil·lar que la irrigació sanguínia dels centres auditius és una de les condicions indispensables perquè el fenomen subjectiu anomenat so aparegui en totes les seves infinites modalitats. El paral·lelisme desapareix a mesura que el determinisme s'imposa amb una visió més directa de la relació que uneix un fenomen amb l'altre.

L'anàlisi de l'orina, la lectura de la temperatura i altres mitjans ens permeten també de verificar –si bé d'una manera vaga i insuficient– que el recanvi químic en el sensori s'accentua a mesura que l'activitat psíquica augmenta. Però això no ens obliga lògicament a creure que el recanvi material és una condició determinant d'aquesta més gran activitat. Conservarem sobre aquest punt una actitud expectant fins que nosaltres haguem pogut posar de manifest, per mitjà de l'observació experimental, que tota variació objectiva o material és seguida d'una modificació del fenomen psíquic. Estem, doncs, persuadits que només pel coneixement de les variacions en qüestió sabrem què es va a produir en la consciència, sempre que, per mitjà de l'observació, tinguem fixat per endavant l'ordre d'aquesta successió.

Llavors aquestes combustions, aquests desdoblaments, aquestes combinacions noves, en una paraula, aquest conjunt de transformacions que s'efectuen en la intimitat de la substància nerviosa, no ens semblaran coincidir amb el fenomen psíquic. Entre les transformacions químiques i el fenomen psíquic establirem una relació molt estreta que els unirà lògicament, fins al punt que del coneixement de les primeres podrem concloure quin tindrà d'ésser aquest darrer, a condició que hagin estat realitzats els antecedents que fan preveure sempre què deu produir-se després, segons el què ha estat demostrat per l'observació. Un físic que s'hagués tornat sord no procediria d'altra manera; en veure la corda que vibra deduiria la intensitat del so i la tonalitat, puix que recordaria els efectes produïts en les mateixes condicions, quan ell no era sord.

Del fet de concebre les sèries subjectives com a exactament paral·leles a les relacions que s'efectuen en la massa central del sistema nerviós, i del fet que aquest paral·lelisme es reprodueix amb una exactitud perfecta i que els elements de l'estat psíquic corresponen amb precisió a la reacció local correlativa, l'esperit ha donat un pas endavant. S'ha posat en estat de descobrir que allò que, en el primer moment lògic, ha estat concebut com a paral·lel, esdevé lligat per la connexió causal en un segon moment.

Quan esguarda un líquid transparent on la llum es refracta, el físic es troba en presència d'una massa i d'un fenomen nou aparegut en la intimitat d'aquesta massa; aquesta simultaneïtat de percepció és indissociable, fins al punt que una imatge no pot presentar-se a l'esperit sense anar acompanyada de l'altra. Amb tot, això no li fa endevinar que la desviació de la llum depèn del fet que ella hagi travessat la massa.

Quan L. Pasteur trobà determinada bactèria en la sang dels animals carbuncosos, degué començar per pensar en una coincidència, anàlogament a com va fer Davaine, alguns anys abans, davant del mateix fenomen. La sospita que una connexió causal podia existir entre la bactèria i la malaltia vingué després; va venir com a conseqüència d'aquesta coincidència entre un fet i un altre fet.

El físic que no sospitava la propagació del so per l'aire no podia veure altra cosa que una coincidència entre l'objecte sonor tancat sota una campana de vidre i l'efecte acústic percebut per la seva oïda. La relació fou establerta després que ell va suprimir l'aire fent el buit dintre la campana; llavors constatà que el cop del martell damunt del timbre no produïa cap efecte.

I així successivament: no és possible de pensar en una successió determinista entre la reacció fisiològica i el fenomen psicològic subsegüent sense que per endavant l'observació empírica hagi acumulat un nombre de fets enorme, dels quals resulta evident que aquest fenomen és la conseqüència d'aquella reacció. A mesura que llur dissociació es fa més difícil, la idea que sense activitat nerviosa no hi ha consciència s'imposa més imperiosament a l'esperit; hom no ha vist mai l'una separada de l'altra i, no contrastant, nosaltres no hem fet sinó entreveure que és en l'activitat nerviosa on resideix la causa pròxima de la consciència. És la necessitat d'assegurar-nos-en que ens fa avançar un pas més; ens fa col·locar en una posició lògica que ens permetrà de referir la qualitat del fenomen psíquic a una diferenciació específica de l'element nerviós, de relacionar la seva intensitat amb una determinada energia funcional, les seves associacions a connexions interneuronals, la seva complexitat a la simultaneïtat de reaccions fisiològiques mecànicament preestablertes.

No concebem la possibilitat de la més lleugera variació del fenomen psíquic sense que sigui condicionada per una variació fisiològica anterior, tal com el físic no coneix modificació de so que no vagi precedida d'una modificació del moviment vibratori. Quan nosaltres haurem lligat d'aquesta manera les modificacions internes efectuades en el temps pur anomenat consciència, amb les modificacions externes constatades en l'espai on resideix el sensori, les sèries psíquiques ja no ens semblaran flotants, sinó lligades a llur causa pròxima.